Autoconsum elèctric, una quimera?

Amb el preu de l’energia elèctrica incontrolat i, segons sembla, incontrolable sol dirigir-se la mirada al denominat autoconsum elèctric. En què consisteix? Bàsicament en què els ciutadans siguem generadors d’energia, satisfent en part la nostra pròpia demanda tèrmica i elèctrica. En pobles i ciutats l’autoconsum es basa sobretot en plaques solars encara que altres fonts siguin també possibles (com la geotèrmica i la biomassa); de moment l’eòlica manca de tecnologies apropiades a l’autoconsum, almenys en zones densament poblades.

L’autoconsum és possible per tractar-se d’energies alternatives (o verdes) que permeten una generació distribuïda. En canvi, ni amb els combustibles fòssils ni amb la nuclear era factible fabricar l’energia a petita escala: feien falta grans centres de producció i després transportar l’energia, amb pèrdues significatives, fins als punts de consum. S’ha d’evitar reproduir aquest model amb les renovables, encara que tot apunta que no serà així. Les mateixes companyies elèctriques tradicionals (les sis més importants concentren un 65% del negoci de les renovables a Espanya) redueixen la transició energètica a la manera de generar l’energia, no a un canvi en profunditat de tot el sistema.

Considerarem quines són les principals limitacions a l’autoconsum plantejat com una fugida de la dependència dels preus desorbitats de l’energia. No oblidem que fa poc, el govern del PP (potser aconsellats pel cosí de Rajoy) havia establert un impost a l’ús del sol. Aquesta si va ser una barrera insalvable durant anys.

En primer lloc, amb l’autoconsum no aconsegueixes aïllar-te de la xarxa: la necessitaràs si la teva demanda supera puntualment a la producció, per a cobrir els dies i hores nocturnes sense energia solar i també per a vendre els teus excedents, si els tens. Almenys fins que no es disposi de sistemes capaços i competitius d’emmagatzemar energia, continuaràs tenint un comptador i uns contractes, pagant impostos i peatges atípics i segurament amb un cost fix de potència instal·lada. Reduiràs evidentment el preu de l’energia, probablement de manera significativa, però seguiràs captiu dels vaivens del mercat.

Però hi ha més limitacions. No tots som propietaris del sostre que ens cobreix, com succeeix si vivim en un habitatge de lloguer; potser és el propietari qui vulgui fer el “negoci”, com ja va succeir amb la instal·lació d’antenes repetidores de telefonia. I en habitatges plurifamiliars, el sostre és compartit i potser la superfície a repartir sigui insuficient per a donar energia a tots els inquilins de l’edifici. És evident que cap d’aquests problemes de planteja en una casa unifamiliar aïllada, ben orientada i amb un espaiós jardí. És l’autoconsum una solució elitista?. No crec, però cal formular-se aquesta pregunta.

Una altra barrera important és de tipus econòmic: l’autoconsum exigeix una inversió per a la instal·lació dels panells de generació de calor i energia. És a dir, ha de fer-se una despesa significativa per a veure reduïda la factura de la “llum” al llarg del temps. S’estima que la instal·lació pot amortitzar-se en 6 o 7 anys, però el temps de retorn depèn de molts factors, Existeixen subvencions (insuficients) de les administracions i també hi ha empreses que ofereixen una espècie de “rènting” o “lísing” de manera que vas pagant a poc a poc la inversió, en gran part amb l’estalvi. Per tant, la barrera econòmica és superable però ha de fer-se una anàlisi suficient abans de decidir-se per l’autoconsum.

També ha de valorar-se que no és una solució universal; potser el nostre sostre està mal orientat, quedi a l’ombra d’altres edificis o visquem en una zona del país amb hores de sol per sota de la mitjana. I finalment està la barrera tecnològica: no tenim cap seguretat que una instal·lació, que ha de funcionar almenys 30 anys, no quedi ràpidament obsoleta per la millora en l’eficàcia de les plaques o per nous elements generadors d’energia (com les anomenades parets eòliques, només en fase d’assaig molt preliminar).

Estem probablement davant un dels majors reptes als quals mai s’ha enfrontat la Humanitat: realitzar una transició energètica des de combustibles fòssils a energies renovables com a única manera de reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle que causen el canvi climàtic. I la llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica (Llei 7/2021) ha marcat horitzons; en 2050 les emissions de CO₂ hauran de ser neutres, és a dir només s’emetran aquelles quantitats que els embornals (els oceans, sobretot) siguin capaços d’assimilar.

La transició energètica ha de suposar un canvi de model, no n’hi ha prou amb canviar només la forma de generació i mantenir tot l’un altre (inclòs el pas per comptador). I en aquest marc, la generació distribuïda i l’autoconsum han d’aportar una part significativa de la generació elèctrica, evitant la construcció de macro-centrals de renovables destructores del paisatge i el territori.
Quimera tant pot ser una il·lusió que s’anhela com un monstre fabulós. Perquè l’autoconsum sigui el primer i no el segon, és necessari resoldre la majoria de les barreres que he exposat en aquest article. En tot cas, és només una reflexió per a promoure el diàleg.

Ferran Vallespinós

Dr. en Biología e Investigador del CSIC

Alcalde de Tiana (1995-2007)

(Visited 89 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari