Després del Clàssic d’aquest diumenge, frustrant, no hi ha consol per als socis del FC Barcelona que majoritàriament han aclamat el retorn de Joan Laporta sense saber que en el “pack” directiu i d’avaladors incorporava personatges d’una altra galàxia: Eduard Romeu, vicepresident econòmic que diu saber d’energies renovables; Ferran Reverter, el CEO provinent del món del comerç electrònic, i Jaume Guardiola, exconseller delegat del Banc Sabadell i financer que mai abans havia vist de prop un club de futbol.
Els tres tenen en comú, conseqüència del seu absolut desconeixement del futbol, ignorar la utilitat i el destí final dels diners del Barça, que per a ells no és en el camp sinó en el banc, en el cas concret del Barça d’avui en forma de préstec per a un Espai Barça que, ara sí, ja s’ha tornat faraònic i descontrolat del tot. El mateix que la mateixa gestió econòmica una vegada abatut, feliçment pel que es veu, l’únic mecanisme a mà (article 67) per a impedir que la junta actual empitjori les coses.
Eduard Romeu, Ferran Reverter i Jaume Guardiola van pensar que l’amenaça per als seus avals i els estats financers del club era Leo Messi, el van convertir en l’enemic i la seva negativa a renovar-lo en l’única resposta i pusil·lànime reacció a la seva por escènica davant una situació d’evident estretor. En la mateixa situació, o pitjor fins i tot, ja que l’entorn social havia estat posat en contra seva per terra, mar i aire, l’anterior president Josep Maria Bartomeu sí que va lluitar per retenir a Leo. La seva sortida no era negociable ni tampoc va cedir a la temptació, com sí han fet a la primera els “tres tenors” de la tresoreria de Laporta, d’estalviar-se 130 milions de fitxa.
Deixar-lo marxar era una gran solució per a Bartomeu, per a la seva junta i per a la ràtio de massa salarial i ingressos, sobretot en el pitjor de la pandèmia amb el camp i les instal·lacions tancades durant tota la temporada 2020-21. Però ni així i tot, no li va passar pel cap cedir.
Jugat el clàssic i desubicat en la Lliga, ferit de mort en la Champions, l’equip reflecteix avui aquest enfonsament a tots els nivells, futbolístic, social, comercial i de prestigi en el futbol mundial, però no per culpa de Koeman sinó perquè la combinació de veterans massa desgastats i de joves per desenvolupar i explotar el seu talent és qüestió de temps. Una travessia del desert que hagués estat molt diferent amb Messi a l’equip, amb un futbolista capaç d’assumir el pes de liderar la transició i de facilitar l’adaptació de jugadors que, com a Ansu Fati, pot pesar-li aquest dorsal ’10’ i la pressió afegida que la junta de Joan Laporta li ha imposat amb una renovació tan mediàtica amb l’única fi propagandística de preparar les assemblees.
Ansu Fati no només no és Messi ni arribarà a ser-ho, ni ell ni ningú, sinó que el seu rendiment ha de progressar d’acord amb la seva edat i amb la responsabilitat que li toca, no la que se li exigeix ara per sobre de les seves prestacions actuals. Li sobra inexperiència i li falta posada a punt després d’una lesió tan prolongada.
El club, gràcies a aquest tarannà d’improvisació de Laporta, cada vegada més desconcertant, i la personalitat timorata de l’equip econòmic, al qual se li acaben els arguments basats en l’herència de Bartomeu, s’enfronta a aquest enorme buit deixat per Messi, al principi pot semblar que intranscendent, però que amb el pas dels dies es tornarà més complicat de gestionar i de superar. L’estat de xoc s’anirà aguditzant a mesura que avanci la temporada, la pressió sobre Koeman augmenti i la resistència de la junta a substituir-lo, com està previst, acabi cedint.
Vingui qui vingui, encara que sigui Xavi, és clar que continuarà faltant Messi i que tant Busquets, Piqué o Jordi Alba aniran envellint a marxes forçades. Sense diners per a fitxar un crack de talla mundial i després d’haver perdut a Messi per la tossudesa de seguir el criteri de Florentino, cap a l’abisme, i no acceptar els diners salvadors de CVC, la raó de ser del Barça, ser el millor club de futbol del món, perd tot el sentit.
De poc o res serveix que Romeu, Reverter i Guardiola siguin el nou ‘trident’ de la institució i menys encara si qui menys avala i menys patrimoni es juga, és a dir el menys solvent i amb menys seny, Joan Laporta, per postres li retiren el control i li deixen gastar 1.500 milions com vulgui i amb qui vulgui. Una bogeria sense precedents.
Els del ‘trident’, cada vegada amb més evidències, s’han ficat el gol del segle en pròpia porta mentre a l’altra davantera, Memphis, Ansu i Kun Agüero, a penes els dóna per a marcar un gol per partit. Lliurar-se al festí d’augmentar el deute en més de 2.000 milions d’euros per a acabar portant a Luuk de Jong i advertir que no es podrà fitxar en anys sona a pel·lícula de terror.
El president de la Comissió Econòmica, Jaume Guardiola, no va ser capaç ni tan sols de donar la cara en la continuació de l’assemblea del dissabte, segurament per vergonya i dignitat. Li va passar la pilota a un dels membres de la comissió, Jaume Carrasco, per a justificar la petició de Joan Laporta de suspendre l’article 67 dels Estatuts per sempre, sense condicions, sense un pla de recuperació, fins que no es recuperi el patrimoni positiu del club.
Va resultar una intervenció còmica, ridícula i impròpia de la imatge i prestigi del FC Barcelona després d’escoltar a Laporta i a Fort repetir que només era una “suspensió provisional”. Jaume Carrasco va voler salvar els mobles escudant-se en què l’any que ve s’imposa una revisió de la suspensió, va dir, “en funció del pla de negoci de la junta, del qual ja sabrem més coses”. És a dir que avui dia no hi ha més pla que gastar 1.500 milions en obres i cremar l’altre crèdit de 590 milions sense que ningú vigili ni controli la junta ni el seu braç armat econòmic.
Igualment, la Comissió Econòmica no va saber com defensar l’indefensable, perquè n’hi ha prou amb un simple càlcul per a avaluar que si aquesta temporada la junta de Laporta sosté que donarà un benefici de 5 milions, la restitució del patrimoni negatiu, que avui és de 451 milions, no seria possible fins d’aquí a 90 anys. La provisionalitat tan repetida per Laporta i Fort acabaria l’any 2111, evidència i pronòstic que sona, doncs, a una altra d’aquestes falsedats i aixecada de camisa d’abast històric.
Per seguir-li el joc a la junta, suposant que doblés aquesta capacitat de guanyar diners a 10 milions per temporada, rebaixaria aquesta provisionalitat a la meitat, és a dir a 45 anys, amb final de la suspensió de l’article 67 el 2066.
La realitat passa per expectatives més aviat pessimistes i al Barça li esperen 100 anys de solitud i de penúries sense cap garantia que la junta, la que sigui, hagi de fixar un pla d’austeritat, estalvi i recuperació rigorós.
No hi ha Messi, no hi ha títols en perspectiva, no hi ha fitxatges, ja no hi ha control sobre la junta, tampoc pla de negoci ni un futur que no passi per un Barça SA. L’equip no guanyarà la Champions ni tampoc el futur gràcies al fet que els qui avui s’emporten els llorers de la premsa, Eduard Romeu, Ferran Reverter i Jaume Guardiola, aquest com a còmplice necessari, estan eufòrics perquè han guanyat el seu partit. O almenys això és el que es pensen.
