Un trompe-l’oeil (en castellà trampantojo) és una trampa, una il·lusió amb la qual s’enganya algú fent-li veure el que no és. Va néixer com a tècnica pictòrica, aviat va traspassar a l’arquitectura i més contemporàniament es va popularitzar en el cinema i la fotografia -qui no s’ha fotografiat alguna vegada ‘subjectant’ la torre inclinada de Pisa?-. L’any 1994, el mestre Ferran Adrià va preparar una minestra de verdura amb forma de gelat. Ara, el trompe-l’oeil ha arribat també als premis Planeta. Espanya ha convulsat aquests dies en descobrir que la celebrada escriptora Carmen Molas, guanyadora del milionari premi literari -enguany s’ha enfilat al quilo d’euros-, són en realitat tres barons: Jorge Díaz, Agustín Martínez i Antonio Mercero (el darrer, fill del cèlebre autor de La cabina). La sacsejada em recorda quan es va descobrir que Elena Francis -la del consultori radiofònic i sentimental del franquisme- era un ésser fictici i que en realitat les cartes les contestava un equip eminentment masculí, entre els quals hi havia un capellà i un psicòleg. Aquella Espanya es va esvalotar com ara ho fa aquesta. Llibreries feministes, als prestatges de les quals només s’exhibeixen llibres escrits per dones, han manat retirar l’obra de Molas. Desconec si la gent s’ha enfadat més per la trampa en si o pel fet d’haver caigut en ella. A toro passat, diuen algunes i alguns que ja es veia a venir que allò només ho podien escriure uns homenots. D’altra banda, no és la primera vegada que un autor o autora escriu sota pseudònim. El que passa és que generalment han estat les dones les que ho han fet per evitar prejudicis, com per exemple la Caterina Albert (Víctor Català) o la María Lejárraga (Gregorio Martínez Sierra, el seu marit); d’altra banda, el primer Frankenstein es va publicar l’any 1818 de forma anònima, i no va ser fins a la segona edició que va sortir el nom de l’autora, Mary Shelley. Els Carmen Molas s’excusen dient que mai van voler amagar-se darrere una dona, només volien fer-ho darrere un nom, i va sortir el de Carmen, “molt espanyol”, i que “molava”. A Twitter algú ho resumia amb encert dient que calen tres homes per reunir el talent d’una dona.
Qualitats literàries al marge, els Planeta s’han convertit en una màquina de vendre llibres. Quants d’aquests es llegeixen? Una ínfima part, segur. En la biografia de Juan Marsé, firmada per Josep Maria Cuenca, s’expliquen prou i bé les trames del Planeta. L’autor d’Últimas tardes con Teresa va formar part del jurat fins que, l’any 2005 i després d’intentar sense èxit canviar les regles de joc d’uns premis molt enfocats a què se’ls enduguin els escriptors més mediàtics i no els de més valor literari, va presentar la seva dimissió. Diu la biografia que els membres del jurat reben cada any un informe de lectura dels llibres finalistes amb dues puntuacions de l’1 al 10 en què per una banda s’avalua literàriament el manuscrit i per l’altra el seu caràcter comercial, que és el que en realitat els interessa. Just abans de deixar-ho, responent a preguntes periodístiques sobre el nivell de les obres presentades, Marsé va afirmar: “Baix i en algun cas subterrani”. El que no vol dir que sempre sigui així, també es dona el cas que l’autor mediàtic de torn escriu bé.
Per exemple, sepultada per l’allau de la polèmica, la finalista d’enguany, Paloma Sánchez-Garnica, que va concórrer al Planeta amb el pseudònim de Yuri Zhivago -nom del doctor de la novel·la de Boris Pasternak-, escriu molt bé. D’ella, però, quasi ningú en parla.
