No es tracta de burxar en la ferida; ja han passat quatre anys… Però em pregunto moltes vegades què se’n deu haver fet de la Marta Torrecillas, aquella noia que l’1 d’octubre del 2017 va assegurar que la Policia Nacional (l’espanyola, és clar), li havia trencat els dits un a un i li havia tocat “les tetes” (sic).
Confesso que, quan vaig rebre el missatge via WhatsApp, vaig enfollir i vaig maleir els cossos policials. Jo, que veia aquella mena de consulta com una juguesca, com una botifarrada de quatre sonats, esdevenia, a partir de les paraules de la Marta, un autèntic soldat a favor del referèndum, que, fos il·legal o no, prenia tot el sentit.
Ai! Ai! Però som una societat hiperconnectada i hipercomunicativa, i això significa que ràpidament milers de persones surten a la recerca de veritats, de mentides, de rastres de falsedats. Això és el que va passar. Què va ser l’1 d’octubre sinó una gran farsa? El vaig viure intensament perquè casa meva està davant d’una escola. La directora, a qui conec perfectament, havia deixat les claus a membres diversos, cap ni un de l’AMPA, tot gent de fora però del barri. Divendres, en marxar professorat i alumnat, no més de set o vuit persones s’hi van quedar, esperant que unes cent persones apareguessin de matinada per fer de barrera en cas que arribessin les forces de l’ordre. No vaig veure l’entrada de les urnes, però sí l’arribada dels Mossos d’Esquadra, rebuts amb forts aplaudiments. Un capitost de la revolta s’hi va acostar i suposo que els va recitar el Sermó de la Muntanya. La parella de Mossos va marxar, suposo que advertint-los que no fessin res dolent. Aquella massa de gent va fer un gest amb les mans a l’uníson. Es notava que ho havien preparat. Una mena de salutació, com si tremolessin les mans a conseqüència d’una enrampada. Més aviat semblaven espasmes. Era com un símbol d’agraïment, com d’un amor absolut cap a “la seva policia”.
Dies abans havia rebut per WhatsApp les consignes, que havia de passar “només a persones de confiança”. Demanaven portar quètxup, fer fotos de les càrregues de la Policia Nacional o de la Guàrdia Civil, però mai dels Mossos, i posar al davant de les manifestacions i dels col·legis nens i nenes i gent gran. La resta, ja ho saben.
Marta Torrecillas va ser una més de les grans mentides de la diada. Com tants altres, va quedar encegada per l’emotivitat de les consignes i va caure en el parany de fer veure el que no era. Les conseqüènciesvan ser desastroses per a una noia que, regidora d’ERC a Gallifa i mestressa d’una botiga de productes de la terra al mateix poble, es va veure obligada a marxar (o és millor exiliar-se?) a un altre punt de Catalunya (que no revelaré per respecte a la seva intimitat) en rebre milers de missatges de rebuig a la seva actitud i de boicot al seu negoci.
El prestigiós diari francès Le Monde, va treure l’endemà un article on mostrava i demostrava que moltes de les imatges del dia anterior eren falses. A Sabadell, on les forces de l’ordre van actuar amb contundència i on les fotos de sang i fetge van córrer per les xarxes, ningú no va ser atès a l’hospital. I ho sé perquè periodistes de la ciutat s’hi van atansar per tal de saber el nombre de ferits i la seva gravetat. S’entén allò del quètxup.
Tot plegat, un drama de característiques descomunals. Gent enganyada perquè creia que d’aquella festa Catalunya esdevindria un nou estat d’Europa; altres incitant la gent a fer veure la violència contra “el poble de Catalunya” perquè desvetllés les autoritats europees, encara que fos amb fotos falses; altres esperant que un nombre de morts assumible fos suficient per a la intervenció d’Europa.
Quatre anys després cal ser conscients de què va passar. Malgrat que alguns i algunes continuen ancorats en el “mandat de l’1 d’octubre”, en recordar-nos fotografies que fan vergonya (per la seva manipulació, és clar), cal alçar la veu i mostrar la realitat. La Marta Torrecillas va ser la cara visible d’una faula, d’una invenció, d’un imaginari tan i tan escandalosament fals que passarà a la història de Catalunya. Mal que ens pesi.
