Laporta somia amb un Barça sense avals i sense control econòmic

La 'segona' assemblea és un malson per als seus plans d'un Espai Barça per a només ell i de suprimir l'article 67 dels Estatuts del club

José Elías

Contra el que qualsevol barcelonista pugui imaginar, l’Espai Barça, aquest repte patrimonial il·lusionant i tant seductor com a clau per al futur del club blaugrana, no és precisament un somni per a Joan Laporta, sinó el seu pitjor malson en aquests moments.

El president roman intranquil de cara al dissabte en la segona part de l’assemblea, que arrencarà en fred, a les tres de la tarda, amb una demografia social qui sap si alterada i amb un comportament que ara com ara presenta dubtes i incògnites.

El diumenge passat els socis compromissaris se’n van anar amb el ‘no’ a l’Espai Barça molt ficat al cap per diverses raons, la principal per l’excés de frivolitat en el format proposat per Laporta, amb els canvis arquitectònics improvisats a correcuita, només 24 hores abans, mal explicats i sense justificar aquesta elevació de 800 milions a 1.500 milions que els socis van considerar, com a proposta, embolicats en una precipitació innecessària.

A més, al marge dels tecnicismes, els compromissaris estan lluny d’entendre que es suggereixi el referèndum unes hores després sense que sigui retirada de l’ordre del dia la proposta d’obtenció del permís per a negociar i tancar el finançament. Com tota improvisació, com ho va ser la imprevisió de l’horari de l’assemblea i després el dribling amb el vídeo anunciant un referèndum, la reacció ha estat la contrària de la desitjada perquè els grups d’opinió ja han demanat directament el ‘no’ per a aquesta proposta que, com la reforma dels Estatuts exigeix dos terços dels vots favorables per a tirar endavant. Es tracta, en definitiva, d’un permís per a augmentar l’endeutament.

Així, el Barça amb el qual sí que somia Joan Laporta és un club en el qual, com va fer el diumenge, es puguin suspendre les assemblees si es torcen o pinten malament. Ideal, no obstant això, que no calgués reprendre-la, perquè quan menys participin i opinin els socis molt millor, menys complicacions.

Ja ho va dir la seva espècie d’amic i indirecte avalador, José Elías, qui també està de gira mediàtica, en el seu cas no per a ajudar al president en la seva cruïlla assembleària, sinó per a millorar la imatge d’Audax, la seva comercialitzadora elèctrica que, com el preu de les tarifes també bat rècords, però de pèrdues en Borsa. Elías, en una entrevista a la cadena SER, no va dissimular la seva visió totalitària i empresarial, tan allunyada de la sensibilitat barcelonista. “Aquest club -va dir- no es pot dirigir com una comunitat de veïns, cal professionalitzar-lo i que prenguin les decisions els que saben de què va això”.

Sort que no és directiu sinó només avalador perquè José Elias ja hagués fet el pas al Barça SA sense pensar-s’ho dues vegades. De moment li deixa les decisions al seu representant en la junta, Eduard Romeu, al qual va qualificar de “mag de les finances”.

I ja se sap el que fan els mags, usar trucs per a ‘enganyar’ el públic i que no percebin la realitat. Il·lusionistes extraordinaris per als espectacles, encara que perillosos quan es tracta de jugar a les finances amb els diners dels altres, dels socis del Barça en aquest cas. Elías, per exemple, va qualificar de ximpleria l’ocorregut amb Messi: “L’havíem d’haver venut un any abans i haver obtingut algun benefici. Al final ens hem quedat sense Messi i sense els diners”, va dir.

En aquest escenari idoni amb el qual Laporta, la seva junta i sembla que també els seus avaladors, a més d’evitar perdre el temps a acontentar els socis, ara ha transcendit que li ha demanat al govern de Pedro Sánchez que derogui la Ley del Deporte i deixi d’exigir els avals als clubs. Tampoc és una iniciativa pròpia, es tracta d’una exigència del PNB perquè l’Athletic redueixi el percentatge de l’aval, un assumpte que sembla clau per a l’aprovació dels pressupostos amb els vots del bascos. 

El Real Madrid, consultat per agents del CSD, es nega en rodó a retirar els avals. Tampoc l’afecta massa perquè va modificar i va reforçar aquest requisit mitjançant una reforma estatutària que, a més, ha validat el Tribunal Suprem. Osasuna no pinta res en tot aquest assumpte perquè els seus Estatuts i la Ley del Deporte van cadascun pel seu costat sense cap solució aparent per al búnquer on el president Luis Sabalza viu tancat des de fa anys.

Quan a Laporta el van avisar de tot aquest moviment, la seva reacció va ser la d’un nen al qual li tiren caramels en la cavalcada de Reis, els volia tots per a ell. Per demanar, va demanar la retirada de l’aval, a zero, proposta que per descomptat no serà tinguda en compte encara que és probable que, per a complaure a la directiva de l’Athletic, s’estableixin nous paràmetres per a fixar l’aval en funció de trams de risc i indicadors econòmics.

Tampoc vol Joan Laporta que els seus estatuts li imposin cap control ni de ràtio de deute/Ebitda ni tampoc d’obligació per a recuperar pèrdues que, com les aprovades el diumenge, de 481 milions, ell no assumeix com a seves, sinó com una seqüela natural de la seva arribada al càrrec en circumstàncies complicades per al club. Ho són per al Barça; no per a ell, que ha devaluat jugadors i exagerat aquests trucs comptables amb la finalitat de governar amb molts diners disponibles, sense austeritat i sense estar pendent dels Estatuts. Per això prefereix suspendre l’article 67, perquè res ni ningú pugui canviar els seus plans.

Per exemple, renovar amb generositat a Ansu Fati, una urgència pactada amb Jorge Mendes, l’agent d’un futbolista veritablement prometedor que fins ahir ja tenia una clàusula de 400 milions i unes condicions excepcionals subjectes a un contracte encara amb tres temporades per davant. La comissió derivada d’una negociació sobre la qual s’ha generat una urgència mediàtica serà generosa per a Mendes, beneficiat per la sobredosi assembleària, gens casual, que primer va servir per a ampliar el contracte de Pedri i ara el d’Ansu Fati.

En canvi, en aquest Barça dels somnis de Laporta, en el qual Messi també sobrava, no hi ha patrocinadors que truquin a la porta d’un club del qual el seu president només sap amenaçar a l’anterior directiva, no té entrenador propi, vol apadrinar l’herència d’or del futbol base de Bartomeu, apropiar-se de l’èxit del Femení, de l’excel·lència de les seccions professionals i, en definitiva, mantenir viu aquest únic argument sobre el què ha basat el seu assalt al poder, la política de càstig contra Bartomeu amb l’ajuda de l’aparell polític de l’independentisme. Darrere, per desgràcia per al Barça, no hi ha molt més.

(Visited 82 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari