«Hem viscut en una atmosfera tòxica a tots els pobles»

Entrevista a Robert Sanahuja

Robert Sanahuja

Membre de Federalistes d’Esquerres des del 2017, quan un grup de gent del Penedès i del Garraf es va sumar a l’associació. Ha treballat a la Diputació de Barcelona. Va ser regidor de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, i milita al PSC.

El seu entorn i, en general, el que entenem com a territori, és un oceà, un ‘mar menor’ nacionalista, o tot el contrari?

Ha tingut períodes. Al principi, era un mar menor, molt diferenciat dels pobles de la costa. Però a mesura que ens en allunyàvem, cap a l’interior, això ja començava a tenir pinta d’oceà. El corrent anava a l’inrevés. El nacionalisme, l’independentisme, es va anar ensenyorint de tots aquests pobles.

El fenomen és més aviat recent o ve d’antic? 

Hi ha precedents històrics. A les zones on el carlisme va estar més arrelat, ha nascut un cert independentisme. Això, que s’ha notat molt als pobles, ja feia xup-xup el 2010. Mentrestant, Vilanova i la Geltrú, per exemple, resistia molt més, perquè era una ciutat industrial, amb un altre perfil demogràfic. Però a Vilafranca, Sant Martí, Sant Quintí de Mediona, i fins i tot a Sant Sadurní , ja veies que la cosa anava en auge.

I més enrere, durant la guerra civil del 1936, no hi havia ja un nacionalisme que intentava obrir-se pas?

Jo diria que no. Durant la guerra hi va haver molts franquistes que dominaven el territori. Les elits eren franquistes. Fins ben entrats els anys 60, no hi va haver moviments d’oposició al règim. Molts d’ells van néixer al costat de l’Església. Va ser l’Església qui es va apropar als grups, els va donar un suport i fins i tot mitjans per poder reunir-se i desenvolupar-se. Cosa que, en tot cas, no va passar fins als 60 o 70, a la fi del franquisme. Després, amb la democràcia, la majoria d’aquests pobles van tenir ajuntaments de CIU i socialistes.

A més de l’Església, formaven part de les elits propietaris, cacics o figures més aviat pròpies de l’antic règim?

No gaire. Les antigues estructures, amb més arrelament al territori, ja havien estat superades pel desarrollisme, les fàbriques i els pols industrials. Això va produir una barreja amb l’emigració que va anar arribant per cobrir la demanda de mà d’obra. Sant Sadurní, amb tota la indústria del cava; Vilanova, amb la Pirelli i la fabricació de cables… En aquests territoris va ser molt significativa l’emigració als anys 60. Molts d’ells i els seus fills i nets segueixen sent castellanoparlants, però va per barris, cosa que últimament es nota cada dia més. Tenim exemples de pares castellanoparlants que van passar a ser catalanoparlants. Quan es va fer tota la integració a l’escola, el català tenia molt predicament i la gent l’aprenia. Això ha canviat. Els castellanoparlants segueixen sent-ho. Es comuniquen en castellà, i ja no s’interactua com fa deu o quinze anys.

I com se sent un navegant federalista en aquestes aigües procel·loses?

Ara ens sentim com una flameta que brilla per aquí, i que hem de seguir alimentant. Això no ha estat així en els últims anys. Hem viscut en una atmosfera tòxica, fins i tot física, en tots els pobles. Tot cobert de símbols independentistes. Un mar, realment. Les carreteres, les entrades de les poblacions, a l’interior… Tot això crea una imatge que va afectar també les relacions dels mateixos ciutadans. Els no independentistes vam ser exclosos de tot. Cordó sanitari. I això continua avui dia. A Vilanova i la Geltrú, per exemple, governen els independentistes, en una coalició d’Esquerra, CUP i J x Cat, sense tenir en compte per a res els altres grups. I les relacions familiars també se n’han ressentit, i molt. La gent ha deixat de parlar-se. Si saps que algú pensa així, doncs deixes de parlar-li. Als pobles hi havia una relació molt cordial entre tothom. No s’ha arribat a discriminar del tot l’assistència a bars o botigues segons l’adscripció política, però sí una mica. Allò d’anar a comprar i mirar-te malament. I, per descomptat, a l’hora de contractar, els governs independentistes no han tingut cap vergonya a afavorir als seus amb els plans d’inversions, compres, subvencions…

Qui són més malvistos per l’independentisme, els anomenats xarnegos, els botiflers, els castellanoparlants…?

En l’independentisme d’aquí hi ha hagut una barreja. S’hi han adherit molts castellanoparlants, per circumstàncies diverses. En tots aquests pobles resulten significatives les entitats dedicades al folklore: castellers, bastoners… Tot això que anava al voltant de la festa major era un nucli de poder independentista i de propaganda. Han portat els castellers a passejar-se per tot el món, amb l’estelada. Aquí hi ha gent de tot arreu. És com la mà d’obra de l’independentisme. Tot això amb gestos com ballar darrere de l’església o de l’ajuntament, en comptes de davant, en funció del color polític. Són moviments excloents, que enrareixen encara més el clima, perquè la gent deixa de participar-hi.

En qualsevol cas, malgrat les queixes de passivitat per part dels no nacionalistes, potser caldria agrair que no hagi arribat la sang al riu?

Aquest era el nostre temor. Vèiem que aquí es podia produir un enfrontament. Tot això, enmig d’una crisi econòmica molt profunda, que ens obligava a pensar en com sobreviure. Ara estem entrant en un nou cicle, en què la pressió independentista ha baixat molt. Ja no ho tenim tot cobert de propaganda. Comencem a recuperar certa normalitat local. Una cosa que en si mateixa ja és important. Ja no tens l’opressió aquella. A més, hi ha moltes veus que diuen que aquesta gent ni governa, ni sap governar el dia a dia, ni ho vol fer. El seu relat és monotemàtic.

Però la realitat, com el vell talp, segueix excavant sota la superfície aparent…

Crec que ara estem així. Aquesta gent encara està al seu pedestal, parlant de les seves coses, però la realitat, pura i dura, és que Europa en el seu conjunt ha iniciat un projecte per sortir del tsunami de la covid amb unes idees renovades. Una cosa que parteix de Piketty i altres, i que ratifica Von der Leyen. Estan en la mateixa línia: hem de construir un model econòmic, que no destrueixi el planeta, en uns terminis concrets; amb mesures esglaonades; hi haurà diners per fer-ho; ens preocuparem molt de la joventut, etc.

Tot això, de manera natural, en clau federal…

És clar. Aquestes són les llums que ara tenim i que hem d’encoratjar per transformar, en el nostre cas, les estructures de l’Estat. Creant a la societat una cultura en el sentit que aquest és el sistema: entendre’ns entre nosaltres. S’ha acabat això d’estar barallat amb el veí. La iniciativa sobre la unió de dos pobles d’Extremadura, Villanueva de la Serena i Don Benito, és una bona notícia, perquè les economies d’escala i els beneficis que se’n deriven poden ser importants. Això és un intent de superació d’allò que el meu enemic és el del poble del costat.

Això, en el cas de Catalunya i no només aquí, comença i es tradueix per barallar-se en primeríssim lloc amb els teus propis conveïns, amb els que no comparteixen la teva particular visió de les coses…

Aquest és el principal problema. El cercle viciós de catalans contra catalans. Que no es tradueix, com molts diuen, en una meitat contra l’altra, sinó en una classe dirigent contra la majoria del poble de Catalunya. I es pot produir una cosa més greu encara, perquè si això no s’arregla bé tindrem dues Catalunyes diferents, partides, fins i tot territorialment. Una espècie de Bèlgica. La Catalunya de les ciutats i la dels pobles.

La superació d’aquesta amenaça també passa pel federalisme per als pobles…

Els models que ens han portat a l’independentisme han fet que les relacions s’hagin trencat, no només entre les persones, les famílies i dins dels pobles, sinó entre els mateixos pobles. Nosaltres vam crear les mancomunitats, que ja era una mica de federalisme. El federalisme no és només cosa dels Estats. Té molts nivells en els quals es pot aplicar. Aquesta zona és deficitària d’aigua i estem subministrant aigua a tots els pobles del Penedès i del Garraf sense cap dificultat, perquè recorrem a un model de col·laboració federalista.

Llum, en fi, a la sortida del túnel?

La manera de portar la gestió sanitària amb la covid, la conferència de presidents, i altres signes d’acostament interterritorial posen de manifest que el federalisme no només és convenient, sinó una cosa senzilla, fàcil d’entendre i d’aplicar.

(Visited 381 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari