El quart aniversari de l’1 d’octubre ha coincidit amb dos fets que no ajuden a asserenar els ànims en el conflicte entre l’independentisme català i l’unionisme uniformador espanyol. La detenció de Puigdemont a l’Alguer amb un nou ridícul del jutge Llarena, i la Convenció del PP a València on Pablo Casado va aturar el foc amic d’Isabel Díaz Ayuso. Convenció en què en coherència al que ja va fer Ayuso a la campanya madrilenya, el PP s’escorà a la dreta, assumint propostes de Vox. Derogar la llei de l’eutanàsia, retallar la de l’avortament, aturar la llei trans, i deixar en paper mullat la de la memòria històrica, van ser propostes anunciades per Casado. I sense assumir la proposta de Vox de derogar l’Estat de les autonomies, ja que el PP governa amb placidesa diverses comunitats, va deixar clar que si Catalunya tornava a la via d’un referèndum, aplicaria, si el PP governa, un 155 més radical.
El PP, amb un poder judicial que li és favorable, defensa propostes molt diferents de les que negociava amb Pujol. Derogar tota la política lingüística que regeixa Catalunya, tant pel que fa a l’ús del català a les administracions com el caràcter vehicular del català a l’escola. Amb una Constitució que es podia interpretar de diferents maneres, Jordi Pujol va implementar amb el suport del PSC de Joan Reventós i Marta Mata i del PSUC, i la resignació del PP, la immersió lingüística a l’escola i l’ús català a les administracions, cosa que només es podia dur a terme exigint que els funcionaris públics sabessin català. Fins i tot el PP de les Illes Balears va acceptar que la llengua que es parla allà és el català. Això ja és passat, i Casado ho va deixar clar el juliol a Mallorca quan va dir: “No parleu català. Parleu mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc”.
Amb l’ambigüitat del text constitucional i un poder judicial afí a la dreta cavernícola, s’estan dictant sentències que donen la raó als funcionaris que consideren una discriminació que a València, Galícia o Euskadi s’exigeixi un nivell de gallec, català o basc, i qüestionen el sistema educatiu que regeix a Catalunya. A la Convenció, Casado va deixar clar que si governa pensa anar cap a aquest camí, que el castellà serà la llengua vehicular de tots els alumnes de l’Estat, i que qualsevol funcionari, encara que no sàpiga una paraula de català, gallec o basc, podrà ocupar una plaça a qualsevol organisme públic de Catalunya, Galícia o el País Basc. Proposta que, tot s’ha de dir, no agrada gaire al president de gallec Alberto Núñez Feijoo, molt més temperat.
Mentre Casado deixava clar el full de ruta que tindrà a la Moncloa si cau el Govern, Carles Puigdemont va ser detingut a Sardenya. Les autoritats judicials italianes van rebutjar extradir-lo: una nova victòria de Puigdemont com les que ha tingut a Alemanya o Bèlgica. Però victòries que ho són perquè fets com el referèndum de l’1-O en aquests països no haurien motivat una persecució judicial per rebel·lió o sedició.
La Lliga Nord d’Umberto Bossi, va fer els anys 1996 i 1997 un referèndum sobre la independència de la Padània i una DUI, i ni es va enviar els antiavalots de Roma a estomacar la gent que votava, ni es va processar a ningú.
Però que els tribunals de molts Estats europeus no comparteixen la persecució per 1-O, no és una victòria que acosti Catalunya a la independència. Lamentablement l’independentisme no fa autocrítica per haver promès una independència exprés que era impossible. Ni el dictamen sobre Kosovo del Tribunal Internacional de Justícia, ni els tractats internacionals donaven cobertura a l’1-O, per més que Raül Romeva digui el contrari.
Mentre l’independentisme no faci autocrítica, donarem voltes en un laberint. Certament, Pere Aragonès i Esquerra aposten per la taula de diàleg i per evitar que el govern PSOE-Podemos caigui. Però per més diàleg que hi hagi no hi haurà referèndum pactat i la sortida no serà una independència que alguns encara creuen que, si es dona el momentum, tenen a tocar.
Si cau Pedro Sánchez o les pròximes eleccions generals donen la majoria al PP amb el suport de Vox, el que tindrem a tocar no serà la independència, sinó el final del model educatiu de Catalunya i del fet que el català sigui la llengua habitual a les administracions.
