La violació de Catalunya

Fins i tot al violador més astut, esquiu i sagaç li arriba l’hora de retre comptes, com a qualsevol delinqüent o malfactor. La corrupció política, així com els abusos de poder són delictes molt greus i que, en certa manera, tenen una semblança evident amb la violació: el violador és, al cap i a la fi, algú que aprofita la seva posició social o jeràrquica per abusar dels altres. Per decidir per l’altre, per utilitzar-lo al seu gust.

Els prego que em disculpin si creuen que banalitzaré la violació d’una dona (o d’un home) en aquest text: res més lluny de la meva intenció. I, no obstant això, és cert que faré servir el símil de la violació per parlar d’un fenomen polític i social. És una llicència que m’atorgo, sabent que podria ofendre algú. Espero que, al final del text, hagin comprès la meva intenció i el meu argument. Si no és així, serà la meva malaptesa però no la meva mala intenció el que els haurà molestat. Però sento que la comparació és oportuna quan em refereixo al que han fet els polítics nacionalistes catalans amb el seu poble (és a dir, amb la ciutadania de Catalunya) durant aquests 10 últims anys. Han violat la seva ciutadania.

Potser hauria de dir que l’han violentat? De quina altra manera es pot explicar la suma d’accions empreses pel Govern regional en nom d’un projecte d’independència? És que un violador de dones i un violador de cossos socials no parteixen de la premissa (malaltissa) que fan servir el cos de l’altre per als seus fins perquè creuen que els pertany d’alguna manera?

Diu el violador de dones: la vaig atacar perquè portava la faldilla molt curta i caminava provocant. Diu el polític nacionalista: vaig fer el que vaig fer (i potser ho tornaria a fer) perquè m’ho demanava el meu electorat i perquè és una cosa a la qual tinc dret. Reclamo el meu dret a la llibertat d’acció.

Diu el violador de dones: vaig respondre a la crida de la natura. Diu el polític nacionalista: jo tenia un mandat democràtic naturalitzat (o legitimat, o autoritzat) per les urnes de l’1 d’octubre. Poc importa que el referèndum fos il·legal, les urnes comprades en un basar i que cap autoritat internacional (fins i tot les contractades per a tal fi!) hi donessin el seu vistiplau. Diu el polític nacionalista: jo els vaig prometre una república feliç i exemplar a canvi de seguir les meves consignes i desfilar darrere meu.

Un violador de dones, a França (citat per Ivan Jablonka a Laëtitia o la fi dels homes), li va dir al jutge, després de demanar perdó, que només esperava que la dona violada recordés la bona estona que li va fer passar.

L’octubre del 2017 algú va pretendre canviar la nacionalitat de la ciutadania de gairebé 7 milions de persones. Ho va fer en nom d’una idea tan embogida com romàntica (en el pitjor sentit de la paraula romàntica). Ho va fer, també, per mantenir el seu estatus i la seva posició davant un món canviant i líquid, globalitzat per bé i per mal, de la mateixa manera que l’home violador sent la necessitat de reivindicar la vella autoritat del mascle en un món que, per fortuna, es feminitza.

Qui va cometre aquest abús no només és incapaç de mostrar penediment (fins i tot després d’un indult, legal però indubtablement generós): també promet repetir la seva acció quan pugui; la reincidència és, tristament, una cosa freqüent en els violadors.

Susana Alonso

Potser la violació d’una dona (o d’un home) no és comparable a la violació d’un cos social, ja que concorren elements i característiques molt diferents. Però un cos social és una entitat física i real que posseeix uns drets, una legalitat que el protegeix. En un Estat democràtic com ho és Espanya (i això ningú ho discuteix), no es poden violentar els drets de la ciutadania en nom de cap desig, il·lusió o fantasia romàntica.

Potser algú va començar a comprendre tot això davant d’un 11 de setembre que l’ANC no va aixecar ni amb ofertes d’última hora. Potser això explica el sorprenent perfil baix de Pere Aragonès, l’eliminació de Pilar Rahola dels mitjans de senyor Godó i altres fenòmens petits que indiquen el final agònic d’aquella il·lusió que era, ni més ni menys, una violació en tota regla.

Una cosa molt lamentable i que tothom desitja que no es repeteixi mai més.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides