Vagi per endavant que Carles Puigdemont no és sant de la meva devoció. Això no obstant, em sumo als qui reclamen un final feliç per a la cançó de l’enfadós. Un indult a la bestreta com reclamava fa pocs dies l’advocat Javier Melero? No ho sé, doctors té la santa mare església… Però, un final hauria de ser inajornable. I quan parlo de Puigdemont, parlo en realitat de tots aquells que en el seu dia, després d’aquells efímers 56 segons d’independència, van fugir cames ajudeu-me per situar-se en els llimbs europeus. Caldria doncs engegar, d’una vegada per totes, la màquina del procés de retorn, i fer foc nou -si és que volem realment resoldre el conflicte, que no a tothom l’interessa-. Fem-ho, encara que només sigui per començar a desantificar Puigdemont.
Pablo Llarena em recorda al de l’acudit, aquell conductor que, anant per l’autopista en cotxe, escolta per la ràdio que un conductor circula contra direcció, i diu: “Un? Si són tots!”. El jutge creu que l’únic que va en el sentit correcte de la circulació és ell i que Europa va en la direcció equivocada. Pretensiós, si més no. Així, s’entossudeix un cop i un altre a reclamar sense èxit l’extradició de l’expresident i la resta d’expatriats. Deia Albert Einstein: “Una bogeria és fer la mateixa cosa una vegada i una altra esperant obtenir resultats diferents. Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”. Així, Llarena fa bogeries. Entestat en la caça de Puigdemont al preu que sigui, el jutge ha situat el carro de la justícia espanyola pel pedregar, i res fa pensar que l’home cessi en la seva obstinació.
Lluny del que molts vaticinaven, finalment s’ha vist que els indults als presos independentistes no han comportat les deu plagues d’Egipte. Al final, la societat és més adulta del que molts es pensen. Així, amb els presos lliures, l’ambient polític respira millor. I farà net quan resolgui del tot una qüestió política que es va judicialitzar indegudament. L’altre possibilitat és eternitzar un conflicte que ja fa massa temps que dura per benefici propi. Hem tingut exemples suficients aquesta setmana de com es retroalimenten el líder popular Pablo Casado i Puigdemont. Però, mantenir el hàmster pedalejant més dies em sembla del tot inhumà.
