Perquè hi hagi un Estat es requereixen tres elements: població, territori i sobirania. És obvi que a Catalunya tenim una població i un territori.La pregunta que els independentistes haurien de respondre és si aquesta República Catalana Independent (RCI) que preconitzen, seria sobirana i en quina mesura. És a dir, seria un veritable Estat o un Estat fallit?
La RCI seria sobirana si no depengués ni internament ni externa d’altres països per exercir el seu poder. Possiblement en el vessant intern de la sobirania, aquesta suposada RCI podria exercir el seu poder sobre l’autoritat civil (encara que anant contra els desitjos de la meitat de la població, almenys), l’eclesiàstica (suposant que el catolicisme català els posés sota pal·li) i l’econòmica, sempre que la burgesia de dretes no acabés malmesa per les concessions fetes a la CUP i altres partits d’esquerres. Fins i tot la justícia i els estaments militar i policial podrien acceptar aquesta autoritat, sempre que no contravingués les normes i el dret internacional.
La Unió Europea (UE) ja ha dit clarament que inicialment aquesta RCI estaria exclosa. A l’Europa d’avui, estar fora de la UE els pot semblar a alguns que és ser mésindependent, però a la pràctica és ser molt més dependent que estant a dins. Aquesta aparença d’independència tindria menys sobirania efectiva que avui, entre altres coses perquè ara els ciutadans i partits catalans tenen influència al Banc d’Espanya i, a través d’aquest, al BCE. I aquesta influència la perdrien. I aquesta paradoxa de més independència aparent però menys poder de decisió real es repetiria una vegada i una altra en altres àmbits: energia, comerç, finances, tecnologia, militar (és a dir seguretat), amb la qual cosa la nostra economia, prosperitat i qualitat de vida descendirien encara més del que han baixat a partir del 2017. Dins de la UE, perds una part de sobirania pròpia, però guanyes la compartida; a fora, no pintes res, encara que et vulguis creure que ets més sobirà i independent del que eres abans de la suposada RCI.
El que no es presenta tan fàcil és que el vessant extern i internacional de la sobirania de la RCI pugui exercir cap poder davant la UE, l’ambiciosa Xina o davant els irrenunciables plantejaments de domini dels EUA o Rússia. Ni els independentistes més optimistes es poden imaginar que Rússia, Alemanya, França, la Gran Bretanya o els EUA tractarien en peu d’igualtat la RCI. No cal dir que Espanya, després d’haver estat insultada, vilipendiada i negada, difícilmentreconeixeria aquesta sobirania ni s’avindria a permetre que les re·lacions actuals es mantinguessin com no hagués passat res.
Els partidaris de la RCI es basen en tres mites: un enemic exterior (Espanya), la suposada voluntat majoritària de la població (en realitat els catalans, com s’ha vist reiteradament, estem profundament dividits) i la fantasia que la RCI aconseguiria eines pròpies per desenvolupar el seu ple potencial sense dependre de ningú. És a dir, estem parlant d’un nacionalisme màgic, que només pot existir en ments poc racionals.
El mite de la sobirania territorial no és més que un mite o una il·lusió, ja que gairebé tots els Estats contemporanis són membres de tractats i organitzacions internacionals que limiten la seva autonomia efectiva. El mateix reconeixement dels drets individuals davant de l’Estat (tal com ho estableixen l’Estatut, la Constitució i el Tractat de la Unió), juntament amb el fet internacionalment reconegut que els Estats han de reconèixer determinades regles internacionals, fa que la sobirania com poder il·limitat hagi decaigut.
La sobirania de l’anunciada RCI es dissoldria com el sucre a l’aigua si altres Estats decidissin donar-li l’esquena o, pel motiu que fos, optessin per aplicar pressions econòmiques, financeres, energètiques, comercials, o fins i tot militars.
Sí, potser aquesta RCI seria independent en la ment d’alguns, però no ho seria econòmicament, energètica, tecnològica, militar igeopolítica, i possiblement acabaríem sent servents dels que acceptessin donar-nos el seu suport. En català hi ha una frase que descriu molt (porno)gràficament aquesta situació: donar-te una gla, per fer-te cagar un roure.
