‘Exitus letalis’

El rumb que han agafat les nostres polítiques és el de tot a babord. Ens dirigim cap a un mar obert sense timó, i oblidem que en un hospital és on ens trobarem amb les últimes mirades, les que ens diran si hem sigut estimats abans de partir.

“España, piedra estoica que se abrió en dos pedazos de dolor y de piedra profunda para darme: no me separarán de tus altas entrañas, madre”. (Madre España, Miguel Hernández).

Com és possible que visquem en un país en el qual s’intenta arrabassar el reconeixement al personal de neteja sanitari per la seva labor durant la pandèmia? Treballar netejant té més mèrit del que molts puguin creure, perquè mentre passes el pal de fregar observes les sabates dels qui trepitgen el terra que estàs fregant. I mentre passes el drap amb la intenció de mantenir pulcra la teva zona de treball, saps que el més mínim moviment afectarà la teva jornada laboral. I no només això. Un hospital t’obre en canal i et mostra el que és la vida.

Els netejadors no només netegen, consolen a tothom, han de treure tota mena de porqueries, incloses les mentals, com les que tenen els grups polítics que s’han negat a reconèixer-los. Queda clar per on intenteu navegar, un mar brau i sense consciència que arrasa tot el que s’interposa en el vostre ascens al poder. Reduir al màxim les polítiques socials. De les humanitàries, ni en parlem.

JxCat, ERC i Vox van rebutjar al Parlament la paga extra en reconeixement de la seva labor durant la pandèmia al personal de neteja sanitari. Vaig tenir l’oportunitat de treballar netejant a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. L’article porta el títol del moment més temut quan treballava allà. Si el meu ‘busca’ sonava, era un exitus, allò volia dir que havia d’anar a l’habitació del mort a desinfectar el terra i les parets per al pròxim pacient.

Treballar a pal·liatius no t’allibera de l’horror de la veritat que a tots ens iguala. Un dia xerres amb un pacient sobre el llibre que està llegint per conscienciar-se abans de partir, i l’endemà estàs recollint les seves últimes coses oblidades. Desinfectar les habitacions de la mort et dona certa perspectiva. Us podeu imaginar com deuen haver arribat a les seves llars els netejadors a l’època d’auge de la pandèmia? Jo no puc evitar empatitzar amb tots ells. Quin horror!

Treballar com a netejadora en un hospital és una de les feines més agraïdes que he tingut, i una de les més dures, per haver de passar de llarg i no establir vincles amb cap dels pacients, perquè era el seu pas final. Res a veure amb escriure que és una feina esclava, i més en marees revoltes.

Hi ha persones que no tenen consciència del perill, però a les parets d’un hospital sospiren els versos arraconats de persones sense possibilitat d’escapar, volen les esperances dels fills, els pares, els germans. Negar una cosa així és mesquí i menyspreador.

Com a humanista en potència, m’entristeix veure –encara que és lògic i comprensible en èpoques d’escassetat, de catàstrofes, i de guerres– com els radicalismes han saltat a la palestra pel seu tros de pastís. Un exitus és el que han suposat les polítiques dels darrers temps per a Catalunya, reducció de nòmines al personal sanitari, retallades en educació i precarietat laboral.

Ho he viscut en primera línia i he analitzat cada un dels punts. Els independentistes volen fer caixa de tot, fan les mateixes polítiques que la dreta espanyola. Quan s’adonarà la població que ha estat encoratjant l’opressor? Només som carn de canó. Quan la veritable esquerra espanyola farà un pas endavant per frenar aquest destí?

Susana Alonso

Si es construïssin hospitals, escoles públiques i habitatges socials –a més de ser una societat constructiva– s’observaria una Espanya progressista, l’única cosa a la qual hauríem d’aspirar, perquè produiria benestar de forma automàtica. El poble educat, sa i ben acollit. Una societat en pau, com en alguns països d’Europa als quals hauríem d’apuntar per prendre com a exemple, i no els que viuen en guerra o sotmesos per les seves formes de govern.

Ens hem convertit en una Catalunya en què els amos de les terres llencen espases enlaire i, caigui qui caigui, segueixen cavalcant a cegues.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides