El discurs del president Pere Aragonès en el debat de política general m’ha fet pensar en el filòsof Voltaire i en la seva cèlebre frase: “Déu meu, allibereu-me dels meus amics! Dels enemics ja m’encarrego jo”. Aragonès va gastar més temps de la seva prèdica a acontentar els seus -entenent com a seus, Junts i la CUP-, que a intentar rebatre l’oposició. L’home rep més retrets dels socis que d’alguns opositors. Aquesta realitat, que es va poder constatar un cop més l’altre dia, està marcant la legislatura aragonesa. Certifica, d’altra banda, la distància ideològica i estratègica del trident indepe.
Atribueixen a Winston Churchill la frase: “La política fa estranys companys de llit”, que segurament hauria adaptat d’un dels personatges de William Shakespeare a La tempesta, que diu: “La misèria posa en contacte a un home amb estranys companys de llit”. El cas és que tenien raó i en la política catalana es va demostrant des de fa cert temps. Junts, fill de Convergència -bastard, si es vol-, i ERC no són ni han estat mai germans, ni tan sols cosins. Això no obstant, fa una dècada van decidir lligar el seu futur per una causa, la independència; un anhel fins llavors només reivindicat pels republicans. Sigui per conversió o estratègia, van decidir allitar-se, i fins avui. Però, per molt que ho neguin, que ho fan, es detesten, i molt. L’animadversió és superior a la causa que defensen.
És una antipatia que ve lluny i que s’ha anat conreant en el municipalisme. Si bé és cert que hi ha una pila d’ajuntaments governats per pactes entre els antagonistes, no ho és menys que les rivalitats municipals d’aquests socis són fàcilment constatables. Això no obstant, s’entossudeixen a conservar la unitat, encara que sigui fingida. I bona part del poble, els qui han comprat el seu discurs, se’ls miren perplexos, amb aquella cara que fan les vaques quan veuen passar el tren.
No seria millor que primer resolguessin les seves diferències, per després ambicionar reptes tan elevats com és la independència? O es pensen que posant-se bastons a les rodes arribaran mai enlloc? I afegeixo la immaculada CUP al desgavell que, si bé és cert que la seva raó de ser és obstruir, esgoten amb tants cops de volant. Que siguin honestos tots plegats, o van a una, treballant lleialment, gestionant també el dia a dia, o ho deixen córrer i que passi el següent. Ambicionar la independència és legítim, però no a qualsevol preu. La imatge d’Aragonès l’altre dia, fent equilibrisme, fent-se perdonar, mirant de trepitjar els mínims ulls de poll aliats, certifica tot el que aquí s’exposa.
