El mai vist, Koeman dirigirà el seu últim partit destituït

El clam mediàtic en contra seva, per ser l'entrenador de Bartomeu, l'ha castigat més que la seva gestió de l'equip

Ronald Koeman
Ronald Koeman

El clam a les xarxes socials i les conclusions periodístiques indiquen que la situació de Ronald Koeman és insostenible, trencada, definitiva i amb la caducitat fixada per a després del partit contra l’Atlético de Madrid. Una situació irreversible que, no obstant això, contrasta amb l’ambient social festiu, tan diferent i identificat amb l’equip que es va viure al Camp Nou el diumenge passat, és a dir només tres dies abans de l’anomenat malson de Lisboa, segona part.

Existeix, potser, un diferencial entre la graderia de peu, menys pendent del que passa en el terrible entorn del club, i el marcat nerviosisme d’una directiva perduda en un perillós laberint. El clima festiu del diumenge deixava entreveure, com en la resta dels partits en els quals s’ha recuperat el públic, que l’afició, almenys la representada allí, comprèn la necessitat de donar-li temps a l’equip, confiança als nous jugadors, a un projecte a mitjà termini i que sembla especialment predisposada a ser comprensiva i pacient amb els més joves.

No va passar el mateix amb els futbolistes assenyalats per altres motius com li ha succeït a Sergi Roberto, a Coutinho o Umtiti. Els senyals d’aquesta diferent actitud envers els uns i els altres va resultar clarament perceptible.

La reflexió sobre aquest estat d’ànim, positivista, del diumenge passat enfront del Llevant porta a pensar si la potència mediàtica del Barça ha superat a la mateixa realitat d’aquest altre Barça que són els 25.000 socis que continuen anant al Camp Nou, poc menys de la meitat dels abonats actuals. És com si aquesta minoria, la que realment viu per al futbol i per a l’equip, es veiés superada per aquest altre barcelonisme que habita en els mitjans, en les tertúlies, en els cercles del poder i sobretot en les xarxes socials.

L’huracà desfermat en contra de Koeman, amb epicentre en la pròpia llotja del club, arrossega al periodisme, íntegrament, a exigir la immediata i urgent destitució de l’entrenador com un gest que no va tan en contra de la seva gestió de l’equip com del que la seva figura representa per continuar sent l’entrenador de Josep Maria Bartomeu. L’agressivitat del discurs mediàtic en contra seu sembla voler castigar-lo molt per sobre dels pecats que pugui haver comès en l’àmbit tècnic, com si en aquest paper dels mitjans, exagerat en la finalitat prioritària de defensar el laportisme per sobre de les seves moltes deficiències, calgués venjar sobretot les ofenses que el tècnic holandès li ha causat al president quan li ha respost a les seves crítiques o als atacs dels seus sicaris mediàtics o ha dit, amb honestedat, que no se sentia recolzat per la junta.

El diumenge davant el Llevant, en un ambient extraordinari, encara que selectiu en relació amb determinats futbolistes, no es va detectar aquest mateix grau d’antipatia o rebuig cap a l’entrenador. En canvi, sí que va haver-hi pancartes contra Bartomeu i contra Sandro Rosell.

Igualment, el millor per a Koeman és fer aviat les maletes i agrair-li, com ho pensen milers de barcelonistes, no sols el seu gol a Wembley, una i mil vegades, també haver donat pas als més joves durant la temporada i uns pocs mesos que ha estat a la banqueta convivint amb un entorn de bojos. Amb Bartomeu, fent front al burofax de Messi i el traspàs de Suárez, amb la tensió social del vot de censura, en la solitud de la Comissió Gestora, suportant els prejudicis dels candidats i finalment obligat a treballar sota l’autoritat d’un nou president.

Amb Joan Laporta no ha estat menys emocionant, des de guanyar una Copa del Rei a sentir que guanyar la Lliga no era la prioritat de la nova junta, després sentir-se pràcticament cessat i al cap de poc ratificat perquè no hi havia cap valent per a la cadira elèctrica, això sense comptar la planificació d’un equip amb Messi que ha acabat sense Leo i amb Luuk de Jong en la punta d’atac. De manicomi, encara que il·lustratiu de l’agitació que es viu al club i sobretot de la falta de guió i de personalitat d’una junta que, no s’havia vist mai, filtra la mort anunciada de l’entrenador després del partit d’aquest dissabte.

Com que l’impuls i les ganes de fer-lo fora van per davant de la seva pròpia capacitat de gestió, Laporta no el pot acomiadar encara perquè necessita servir-se de recursos que no té i trobar un entrenador que pugui arribar, canviar l’equip de dalt a baix i obrar el miracle que els veterans recuperin el seu estat de joventut i els joves adquireixin de sobte l’experiència i l’ofici que encara no tenen.

Si Laporta no va ser capaç de trobar-li un substitut en tot l’estiu, amb temps de sobres, el normal és que ara acabi posant en el seu lloc a l’entrenador equivocat. Sobretot, perquè, quan es faci càrrec de l’equip dins d’una o dues setmanes, els Piqué, Alba, Busquets o Sergi Roberto continuaran sent els mateixos, tot i que dues setmanes més vells.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides