L’adeu a Pepu, penúltim capítol en la deriva del PSOE-M

Dos anys i mig ha durat Pepu Hernández com a líder del PSOE madrileny a nivell municipal. La renúncia, que va comunicar el 2 de setembre, se suma al relleu d’Ángel Gabilondo al capdavant del partit a la comunitat. Les bones paraules d’Hernández en el seu comiat, amb el desig de “valor, ànims i sort” per als excompanys, no podien amagar el que ha estat una nova planxa del PSOE-M i un dels fracassos més sonats de Pedro Sánchez en la gestió del municipalisme socialista.

En efecte, va ser l’actual president del Govern qui el gener del 2019 va postular Pepu com a candidat per a les eleccions a l’alcaldia madrilenya. Dos mesos després, l’exentrenador de la selecció espanyola de bàsquet va ser confirmat a primàries amb més del 64% dels vots, però quan va arribar el moment de la veritat, les eleccions el van deixar només amb 8 dels 57 regidors en joc. Això el situava com a quarta força política de la ciutat, darrere de Més Madrid, PP i Ciutadans, i només al davant de Vox, entre les que van obtenir representació.

Malgrat aquests resultats i el seu baix perfil polític, l’aposta de Sánchez va continuar a l’oposició com a portaveu del grup municipal, sense ser gaire qüestionat a nivell intern fins a la desfeta del PSOE a les eleccions a la Comunitat de Madrid. Llavors, mitjans com 20minutos, i sense donar noms, es feien ressò del que els havia fet arribar algun confident del partit: “Seguim perdent vots a Madrid i això apunta a l’ajuntament, on tenim un portaveu desaparegut. Fa quants plens que no ve? I ja a l’últim, a 7 dies de les eleccions, ni tan sols va presentar preguntes a l’alcalde… S’estava a casa seva com un senyor”.

El mes de març s’havia escampat que Hernández podria ser el nou president del Consell Superior d’Esports. Havia sonat un any abans quan l’escollida va ser Irene Lozano, però qui finalment la substituiria seria José Manuel Franco, fins llavors delegat del Govern a la comunitat. La que podria haver estat una sortida digna per al fidel escuder de Sánchez –amb qui va coincidir al club de bàsquet Estudiantes– no es va concretar, i la seva dimissió, sis mesos després, no ha estat mancada d’un punt de sorpresa. Ni ell ni el partit han donat cap raó, més enllà que es pugui intuir el desgast de Pepu en un context de renovació a l’interior del PSOE-M.

La fins ara portaveu adjunta, Mar Espinar, s’ha erigit com a primera regidora del grup municipal, mentre es dibuixa una nova etapa en el socialisme madrileny. De moment, i si no hi ha més sorpreses pel camí, la pròxima estació seran les primàries per dirigir el PSOE a nivell de la comunitat.

Entre els precandidats a aquestes eleccions, dos destaquen per sobre de la resta: Juan Lobato, exbatlle de Soto del Real i portaveu adjunt a l’Assemblea de Madrid, i Javier Ayala, actual alcalde de Fuenlabrada. El primer s’identifica com l’home de Ferraz, i compta no només amb el suport dels pesos pesants del partit a nivell estatal i regional, Pedro Sánchez i Rafael Simancas, sinó també d’importants alcaldes i caps de districte. Per la seva banda, darrere d’Ayala s’han manifestat ajuntaments significatius com Getafe i Alcorcón, i per si hi havia algun dubte sobre els avals de l’un i de l’altre, el precandidat ja ha expressat que es necessita un PSOE-M “autònom de Ferraz”. Madrid ha de ser “prou gran” per resoldre “els seus problemes”, ha arribat a dir Ayala. Haurem d’esperar la resolució d’aquest nou episodi en l’altre temps anomenada Federació Socialista Madrilenya, que no encapçala cap govern ni a la comunitat ni a l’ajuntament de la capital d’Espanya des que Leguina va perdre les eleccions davant de Ruiz-Gallardón el 1995. Vuit anys després es va produir el famós tamayazo, en què els diputats trànsfugues Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez no es van integrar al grup parlamentari socialista, cosa que va evitar la presidència de Rafael Simancas. Després d’un dels capítols més vergonyosos de la democràcia i d’unes noves eleccions el mateix 2003, Esperanza Aguirre s’alçaria com a presidenta. Malgrat la victòria de Gabilondo a les eleccions del 2019, les aliances “aquesta vegada sense transfuguismes”, no li van donar per governar. I són gairebé tres dècades que Madrid és una pedra a la sabata del PSOE. A l’aguait del que passi a les primàries d’aquest octubre, l’adeu a Pepu és només l’últim capítol d’una recent història de decepcions.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides