El passat 10 de setembre va ser el dia per la prevenció del suïcidi. Ho sé perquè va coincidir amb un seminari que realitzàvem a la feina sobre l’assetjament escolar i, justament la mare que feia de testimoni ens ho va recordar explicant-nos com vivia que el seu fil s’hagués acabat traient la vida. És un cas conegut el deu seu fill, es tracta de l’Alan, un nen trans que va ser noticia en treure’s la vida per culpa del ciberassetjament constant al que estava sotmès. És curiós però la poca quantitat de casos que surten a la llum quan en realitat el suïcidi es podria dir que és una autèntica epidèmia. Fa uns dies sortia a la llum que el nombre de suïcidis en adolescents havia augmentat un 30% en el primer any de pandèmia i que la OMS recomanava donar visibilitat al suïcidi per prevenir-lo. Però per què aquest silenci durant tants anys? Estic segura que tots els que llegiu això coneixeu un o més casos de persones que s’han tret la vida. I si que és cert que amb la pandèmia de la Covid-19 això encara s’ha agreujat. Segons els qui ens governen però, és millor no dir res respecte el suïcidi: pots donar la idea, diuen. Però qui vol suïcidar-se no ho fa perquè ho hagi escoltat al televisor. Sabem el nombre de dones que són matades per les seves parelles o ex parelles (malgrat no saber-ne el nom, doncs de tantes que n’hi ha acaben sent estadística). També sabem el nombre i nom de les víctimes d’atacs homòfobs. Perquè sabem sobre feminicidis? Doncs entre altres coses, per la constància de les feministes que han obligat a que surtin aquestes xifres esperpèntiques a la llum. Per què sabem dels atacs homòfobs? doncs entre altres coses per la conveniència d’un govern que veu com aquesta desgràcia pot donar una pàtina de legitimitat a una llei que vol treure. Sigui pel que sigui, ho sabem i això és bo perquè ens permet ser-ne conscients i per tant fer quelcom per evitar-ho. Per què no sabem res respecte els suïcidis? Doncs entre d’altres coses perquè el suïcidi és la demostració més flagrant que el sistema no ha funcionat. Que una persona prefereixi morir que seguir viva és haver perdut tota esperança. És creure que no hi ha res més que pugui fer per sortir d’aquest pou. Començar a parlar del suïcidi és el que cal per posar sobre la taula aquest tema. Per fer polítiques de prevenció que ensenyin a la ciutadania com d’important és cuidar la teva salut mental. Que treguin l’estigma i sobretot, redirigir els esforços en la igualtat d’oportunitats, en què ningú es pugui quedar enrere, en què la vida no sigui tan dura que prefereixis abandonar.
