Periodista, escriptor. Amb la rentrée, surt a les llibreries 1939. La caiguda de Barcelona, novel·la que tanca una trilogia sobre la Guerra Civil a Catalunya, amb la figura de Companys com a fil conductor. El primer títol va ser El secret del brigadista i el segon El cònsol de Barcelona, que gira al voltant de les baralles de l’esquerra catalana als anys 30.
Lluís Companys, que simbolitza la tragèdia de la Guerra Civil del 1936-39, a Catalunya…
Més que Companys, és el drama de Companys. Drama humà, personal, polític…, la seva incapacitat per fer-se càrrec de la situació. Aquest drama és tota una metàfora de la tragèdia de la guerra a Catalunya. Un tema fonamental, extremadament èpic, sobre el qual hi ha relativament poca narrativa, sobretot en català, segurament perquè als catalans no ens agrada gaire el que va passar.
A la teva novel·la fas referència a l’existència d’una guerra civil pròpia, catalana, dins de la Guerra Civil espanyola. Entre qui es va lliurar aquesta guerra?
El més important és que no és veritat, com pretén molta gent aquí, que la Guerra Civil fos una cosa importada; que va passar a Espanya i d’allà va arribar a Catalunya i ens va caure del cel. A Catalunya hi havia les mateixes contradiccions que a tot arreu, i quan esclata la guerra la burgesia catalana se’n va a Burgos, a Sant Sebastià o a Roma. Companys es veu obligat a fer front a la revolta, i això desencadena un moviment insurreccional a Catalunya, protagonitzat fonamentalment per la CNT i la FAI. És a dir, hi ha lluita de classes, hi ha guerra. Posicions diferents respecte a l’aixecament de Franco. La guerra no és una cosa importada. També va tenir lloc a Catalunya, entre catalans, i per això va ser tan dramàtica i resulta tan difícil d’evocar. Perquè a la gent li agrada més recordar les victòries que les derrotes. Una derrota que no va ser només de la República espanyola, sinó també de Catalunya i les seves institucions.
Una mena d’efecte miratge va contribuir, potser, a desdibuixar el posicionament de les forces polítiques catalanes davant l’aixecament armat contra la República?
El nacionalisme conservador, que aleshores era la Lliga (un nacionalisme aigualit, però que ho era), no és que opti per Franco, sinó que davant la situació que es crea a Catalunya desapareix, i una part s’alinea amb el cop, començant pel mateix Cambó. Esquerra Republicana es troba en una situació molt difícil, perquè no està preparada per a un conflicte d’aquesta naturalesa. Però s’uneix a la República espanyola, sobretot perquè el 19 de juliol, quan es produeixen les revoltes de les casernes, Companys no dubta ni un moment. Podia haver-ho fet, dir que allò no anava amb ells, però no ho va fer. Facilita l’assalt a les guarnicions, que la CNT s’armi, aixequi barricades… El drama de Companys és que quan fa això resulta que els que ocupen el carrer no són els seus, són els obrers, la gent que està en el moviment sindical. Així, Companys es troba immediatament superat pels esdeveniments, perquè, si ho hagués volgut fer, la CNT hauria pres el poder a Catalunya. Tenia les armes, però hi va haver algun reflex intel·ligent en alguns dels dirigents més moderats. No ho fan, i empenyen Companys com a figura visible de l’aixecament. A partir d’aquí, comença la solitud de Companys. El carrer està en mans dels que no són els seus, i els seus s’estan a casa… És un drama, el drama de Companys, que és una metàfora de tota la tragèdia durant la guerra. Els comunistes, que no hi pintaven gran cosa (el 36 encara no s’havia creat el PSUC), van creixent perquè hi havia un gran buit polític. El PSUC passa del no-res a ser un partit que posa una mica d’ordre a la rereguarda.
On era l’ADN d’Esquerra? No era, en realitat, la versió catalana d’Izquierda Republicana? Un partit, diguem-ne, progressista, a la dreta del PSOE?
D’entrada, no era un partit independentista. L’independentisme era una cosa que estava en mans de la gent d’Estat Català i d’alguns sectors sobretot de la intel·lectualitat. Les bases d’Esquerra són als pobles, això que avui anomenem la Catalunya interior. No eren independentistes. Companys havia estat ministre de la República. És veritat que va tenir moments d’arravatament, en els quals, per exemple, va declarar la República catalana, però sempre dins de la República espanyola. Aquesta era la diferència entre Companys i Macià. És aquest qui fa un pas més enllà i diu República catalana, a seques. Esquerra era i és un partit que sempre es manté en aquestes aigües mitjanes, molt difícils d’administrar. El que li va passar llavors li passa ara. Per una banda, ha d’acontentar unes bases nacionalistes, que ara s’han fet independentistes i, per l’altra, és un partit que no té sentit si no és pactant amb l’Estat espanyol, perquè aspira a gestionar la cosa quotidiana a Catalunya. Un partit amb dues ànimes, que llavors va intentar fer-les compatibles, i no va ser possible perquè la guerra i la revolució social s’ho van endur tot, i que avui es troba intentant conciliar una cosa i l’altra, amb moltíssimes dificultats.
El mateix republicanisme, que figura a la sigla d’Esquerra, no és també una herència anacrònica (aggioarnata), que ja ho era el 36, en la mesura que aleshores la Monarquia havia donat pas a la República?
Sí, però els permet ser el partit hegemònic. Els que venim de la tradició comunista, i que creiem que no tot van ser flors i violes, hem de repensar tot això. En un informe a la Internacional, o a Moscou directament, Togliatti diu que el PSUC és qui remena les cireres a Barcelona a i les institucions, però als pobles de Catalunya tot el poder està en mans d’Esquerra Republicana. 44 alcaldes d’Esquerra van ser afusellats, cosa que no li va passar al PSUC. ERC era el que més s’assemblava a aquesta Catalunya menestral, a cavall entre l’esperit catòlic, carlista, i d’una certa modernitat, republicana. Això explica que, una vegada desaparegut Pujol de l’escenari, Esquerra torni a ser un partit majoritari. Després hi ha l’altra Catalunya, en la qual no acaba d’entrar. Com passava el 1939, que la classe obrera estava en mans dels anarquistes. Esquerra té un discurs del “vull, però no puc”; entre el que és possible i la utopia.
Esquerra va lluitar al front, amb les armes a la mà?
Hi va haver milícies d’Esquerra, amb gent més afí a Companys, que va estar al front d’Aragó, bàsicament. Però van ser un petit desastre, com ho va ser l’intent de desembarcament a Mallorca, que va ser iniciativa del govern d’Esquerra. Hi havia un altre corrent a Esquerra, que van ser els que van conspirar a l’esquena de Companys i fins i tot contra ell, que buscaven una pau per separat amb França, Anglaterra… I, és clar, van fracassar perquè era una ximpleria. Van ser molt agressius contra Companys, i fins i tot hi va haver una conspiració contra ell, en la qual va participar Casanovas, president del Parlament.
Per què aquesta hegemonia de l’anarquisme a la classe obrera catalana, en un oceà socialista, espanyol i europeu?
La meva visió de l’anarquisme ha canviat a mesura que he llegit i he comprès coses. La veritat és que és un món fascinant, no només socialment. Hi ha en ell coses molt modernes. No té una resposta fàcil trobar la raó de ser de l’anarquisme, però sembla que en part té a veure amb el pistolerisme, la violència fabril empresarial, que va poder propiciar l’aparició de grups armats per defensar-se d’una patronal mafiosa. Una classe obrera catalana, majoritàriament procedent d’altres llocs d’Espanya, que estava molt poc present en el discurs nacional català, i que s’agafa a l’anarquisme com un element d’identitat pròpia.
El perfil humà de Companys que dibuixes a la teva novel·la resulta original, molt literari o cinematogràfic, potser com a conseqüència de les seves contradiccions?
L’actitud que va adoptar el 19 de juliol el salva. No dubta. I això ho va mantenir sempre. Sent de classe mitjana, procedent d’una família acomodada de la pagesia lleidatana, adopta des de jove una actitud obrerista. Era amic de Francesc Layret, Salvador Seguí…, defensava causes dels treballadors, va ser detingut dotze vegades. El que passa és que el tsunami de la guerra i l’intent de revolució social el superen. Salva moltes vides, encara que signés penes de mort. En ell hi havia ambivalència, però cal tenir en compte el context, l’acció de la cinquena columna… Va saber tenir una relació molt interessant amb els soviètics, cosa que li va valer l’acusació de ser una joguina d’ells, perquè va entendre que eren els únics disposats a enviar ajuda. Al final, s’aguanta dret i cau al costat bo de la història.
