He llegit aquest estiu un assaig de Constantino Bértolo que els recomano sense por d’equivocar-me: ¿Quiénes somos? 55 libros de la literatura española del siglo XX, Madrid (Perifèrica, 2021). No us el perdeu! Excel·lent títol aquest de “Qui som?”. El faig meu en aquesta nota, la causa desencadenant de la qual ha estat la intervenció del senyor Cuixart al pregó de barri de Gràcia del mes d’agost passat, quan va parlar durant l’esbroncada, amb insults (“botiflera!”) i paraules grolleres contra Ada Colau, l’alcaldessa de la ciutat. Van ser diverses les expressions que va fer servir Cuixart en la seva intervenció: “Ens estimem tots molt”, “això va de lluites compartides”, “i de sumar, de ser més”, “jo ho entenc tot”, “només us vull demanar una cosa: escolteu, escolteu; és el que no vol fer Espanya amb nosaltres”, “Espanya no ens vol escoltar perquè té por de la paraula”, “Ada, Ferran, Eloi, tots formem part d’un mateix poble, no ens deixem dividir” , “el que vol l’Estat espanyol és dividir-nos. Si no ens deixem dividir, guanyarem, i partir d’aquí que cadascú faci el que li doni la gana”. A més del crit final compartit: “Visca Catalunya
lliure!”.
Deixem –avui no toca, diria el desfalcador principal del Principat– això de les lluites compartides (qui?, què comparteixen?), això que Espanya no escolta i té por de la paraula (la seva hispanofòbia pesada; escolten ells?), que formem tots part del mateix poble (el nacional-secessionista?), que ens estimem molt (¿qui són els que s’estimen tant?), que “ho comprenc tot” (com un déu omniscient?), això de sumar i ser més (restant i restant?), que no ens deixem dividir (poden parlar precisament ells de no dividir la ciutadania?)… Aturem-nos en el “Visca Catalunya lliure!”. Les persones de la meva generació, les que vam començar a adquirir consciència política a les manifestacions contra el consell de guerra de Burgos (1970), hem cridat mil vegades aquesta consigna. Més enllà de les moltes milongues que ens empassem acríticament i sense digestió, semblava raonable aquest crit de protesta en aquell temps, començaments dels 70. L’expressió ens sonava a antifranquisme, a llibertats democràtiques, a lluita contra l’opressió cultural-lingüística, a llibertat de presos/es polítics, a restauració de l’Estatut, a avenços socials. Transitava per senders d’emancipació, d’alliberament. Gairebé ningú pensava llavors, a part de minories independentistes, en termes de secessió, de construcció nacional excloent, de desprestigi, fins i tot menyspreu, permanent de la resta de la ciutadania espanyola i de les seves lluites i preocupacions.
Però han passat 50 anys, i les nostres coordenades són unes altres molt diferents. Què pot significar cridar avui “Visca Catalunya lliure!”? És també un crit de llibertat, d’emancipació? No. És evident que ara té un altre sentit, que és el d’aspirar a la construcció d’un mur-Estat que separi la societat catalana de la resta de la ciutadania espanyola, sense importar-los que més de la meitat (la meitat o el percentatge que sigui) de la ciutadania catalana s’oposa frontalment a aquesta finalitat, a més de la immensa majoria de la resta de ciutadans/es (que no són tinguts mai en compte).
Ells a la seva: l’única veritat, laseva; l’única finalitat progressista, la que ells defensen. Això és el que significa avui la consigna “Visca Catalunya lliure!”, cridada, manipulada, un pur (sense) sentit comú per a ells, per a polítics com el senyor Cuixart i tants altres.
L’única Catalunya lliure és, avui, una Catalunya integrada harmoniosament en una Espanya justa, democràtica i fraternal que avanci (sumant, unint) en la lluita per l’emancipació social, per la justícia, per la igualibertad (com diria Balibar), molt atenta i en peu de resistència, als grans problemes del nostre temps: profundíssimes desigualtats socials, armament atòmic, polítiques imperials, canvi climàtic i derivacions.
“Visca Catalunya lliure!” no és, doncs, avui un crit de llibertat i emancipació. Tot al contrari: insolidaritat, ficcions històriques, victimisme aparent, confusió de la part amb el tot, distanciament dels problemes més urgents, grans sous per als representants polítics de les classes amb comandament en plaça, consolidació del seu domini i hegemonia, marginació de la ciutadania no nacionalista, immersió lingüística imposada, etc. Via directa al precipici, a l’enfrontament, al No-Res.
Però nosaltres no som d’eixe món!, mai ho hem estat. Qui som aleshores? Una altra cosa.
