En el partit d’aquest dijous, davant del Cádiz, Ronald Koeman es juga el càrrec, això suposant que ja no estigui sentenciat, passi el que passi, en una situació al límit on el focus, sobretot de la directiva, està posat en l’entrenador després de perdre davant el Bayern (0-3) i empatar davant el Granada a casa (1-1).
Ningú no dubta d’aquest ultimàtum que, de facto, estava implícit en el missatge públic del president d’ahir, en una altra d’aquestes aparicions castristes i domèstiques, mòbil en mà, on va demanar a l’afició animar a l’equip i mantenir la confiança en la junta “perquè sabem el que hem de fer i això ho arreglarem”. Específicament va pregar que “passi el que passi”, els barcelonistes aplaudeixin el diumenge a l’equip en el partit davant el Llevant. No va haver-hi cap esment sobre l’entrenador, el seu futur o sobre el posicionament de la directiva.
Per omissió, per deixar més expectatives i dubtes, per demanar per a ell mateix la confiança que ell no demostra cap a l’entrenador, el missatge va resultar inequívoc i coincident amb les filtracions del seu entorn més pròxim en el sentit que ja està buscant entrenador. Un relleu cantat que si s’ha retardat només obeeix a la negativa de Jordi Cruyff a asseure’s en el lloc de Koeman, per dues raons: per estima i relació personal amb Ronald i perquè com a entrenador sap millor que ningú que ni substituir-lo és la solució ni el que necessita un projecte és carregar-se a l’entrenador a la cinquena jornada de Lliga.
Laporta i la seva directiva busquen, i no troben, un entrenador capaç de transformar, amb un clic impossible, una realitat sens dubte mal analitzada que requereix més perspectiva i visió de futur que el nerviosisme, pressió interna i evident falta de convicció que la mateixa junta exhibeix entorn de la figura de Koeman.
Amb la perspectiva que dóna el temps l’entrenador holandès prové d’un passat curiosament associat a una especialitat singular entre els grans escollits del món del futbol, perquè ningú com ell ha experimentat, i sobreviscut, a tantes situacions límit. Com a jugador va guanyar una Copa d’Europa a penals amb el PSV i una altra en el minut 110 de la pròrroga amb el Barça a Wembley. També va ser protagonista d’aquell gol històric de Bakero a Kaiserslautern en l’últim minut (3-1) gràcies a una pilota centrada, precisa i temperada com a poques, que va sortir de les seves botes.
Ve molt a compte recordar aquest gol, que va ser l’únic recurs aquell dia del Barça de Cruyff, quan s’acumulen avui les crítiques a Koeman per haver empatat contra el Granada en una situació idèntica després de disposar de les millors ocasions amb pilotes rematades de cap.
Després de Wembley van arribar tres Lligues guanyades en l’últim partit, les dues de Tenerife per a superar al Real Madrid i la de Riazor per a avançar al Deportivo en l’últim sospir. En la temporada 1991-92 el Barça només va ser líder durant l’última mitja hora de l’última jornada, però li va servir per a ser campió.
Si algú ha nascut per a resistir situacions extremes aquest és Koeman. També el seu pas per la banqueta del Barça ha estat com transitar pel filferro. Després de ser fitxat per Bartomeu es va enfrontar res més arribar al burofax de Messi, el conflictiu traspàs de Suárez i la tensió social que, des del primer moment, només per ser l’entrenador de Bartomeu, va percebre en l’estadi, però sobretot en la premsa. Després, el buit i la solitud de la Comissió Gestora i el soroll de les eleccions amb Víctor Font assegurant que ni amb el Triplet renovaria a Koeman i amb Laporta tebi o més aviat fred amb el seu futur. Només Toni Freixa, per donar estabilitat a l’equip, va prometre que Koeman compliria els seus dos anys de contracte.
El seu equip va arribar a estar en la jornada 19ª a 11 punts de l’Atlético de Madrid, completament desnonat, i pràcticament eliminat dues vegades en la Copa abans de guanyar-la de manera brillant davant l’Athletic Bilbao i protagonitzar una remuntada que, en la jornada 33ª, a cinc del final, el va situar en la tessitura de posar-se líder guanyant al Granada al Camp Nou.
Llavors, no obstant això, ja amb Laporta a la presidència, durant els dies previs van començar a circular informacions en el vestuari que van enrarir l’ambient, rumors sobre si Koeman no volia a l’equip a aquest o aquell…
A la directiva, no cal enganyar-se, li va entrar el pànic davant la possibilitat d’acabar el que havia de ser el pitjor any de la història del club, l’últim de Bartomeu, amb un doblet heroic: Copa i Lliga. Aquella derrota davant el Granada, algun dia se sabrà, va resultar estranya i va posar fi a una ratxa extraordinària.
Koeman va tornar a estar ‘mort’ quan el president el va convocar a final de temporada per a donar-li trasllat de la seva decisió de prescindir dels seus serveis. Laporta es va topar, imprevistament, que cap dels seus candidats, Xavi i Jordi Cruyff, s’atrevien a entrenar a un equip ni amb Messi ni sense ell, un escenari que el president ja contemplava molt abans de donar-li la puntada a Leo. Koeman era l’únic valent i també, cal no oblidar-ho, la solució més barata.
Inevitablement, Koeman ha arrencat aquesta temporada amb aquest llast de la desconfiança manifesta del president que, a més, l’ha compartit en una trobada amb la premsa. Sobretot, aquesta confessió oberta i sincera de Laporta, demanant estil cruyffista, més partits per a Ricky Puig i oportunitats per a Umtiti, la continuïtat del qual es deu a un pacte entre Laporta i Piqué -el seu representant-, és la que més ha afeblit a Koeman precisament en el pitjor moment. Les baixes de Dembélé, Ansu Fati, Jordi Alba, Pedri, Kun Agüero i Braithwaite, sumades a la de Valde amb el partit rodant i un gol en contra, van convertir el partit contra el Granada en un infern per a un equip asfixiat per aquest entorn tan complicat.
Koeman viurà una altra situació al límit, aquesta vegada amb massa factors en contra, però també amb aquest currículum de supervivent.
Laporta deuria, en qualsevol cas, recordar que en la seva primera temporada al club, temporada 2003-04, l’equip entrenat llavors per Frank Rijkaard va ocupar la plaça 12ª en la jornada 18ª, a set punts i a sis places del descens amb un equip integrat per Valdés, Reiziger, Van Bronckhorst, Puyol, Márquez, Cocu, Xavi, Davis, Ronaldinho, Saviola, Luis García, Luis Enrique, Kluivert, Gerard López, Thiago Motta, Iniesta, Óscar López, Marc Overmars, Gabri, Oleguer, Andersson, Quaresma, Jorquera i Rustu. Després de caure 3-0 davant el Racing la directiva va mantenir a l’entrenador en el seu lloc, un entrenador designat per Cruyff i per tant intocable. El Barça va acabar segon i llançat després d’una brillant escalada. A l’any següent va guanyar la Lliga i una temporada després, Lliga i Champions.
