Per a qui no ho sàpiga, les oficines del FC Barcelona han romàs buides des del 14 de març del 2020, a penes ocupades pels executius principals i per un silenci aclaparador. Hi ha hagut, d’una banda, consignes sanitàries que han suggerit precaució i aplicar les màximes mesures de seguretat. Però, també, reconegut pels mateixos treballadors, una llarga etapa de laxitud i d’allunyament dels empleats del cos no esportiu propiciat per les circumstàncies.
Amb el vot de censura primer, la caiguda de Bartomeu després, el llarg impàs de la Comissió Gestora i després el lent aterratge de la nova junta ningú s’havia ocupat d’estimular no només la tornada gradual o per relleus al seu lloc laboral, sinó la mateixa activitat via teletreball, amb desenes d’empleats sense gaire ocupació ni pressió.
La crida a la tornada als llocs de feina no ha estat del tot ben rebuda, sobretot en aquells departaments escapçats que ara s’han de reciclar sota el comandament de nous executius.
La situació més dramàtica es viu en l’àrea comercial, per on hauran passat tres caps en pocs mesos i s’està a l’espera de nomenar un nou executiu que es posi les piles i activi una generació de recursos urgent i més necessària que mai.
Treure la son de les orelles a aquest departament i al de ticketing passa per canviar del tot la mentalitat d’un equip acostumat massa bé, i acomodat, a signar grans contractes sense necessitat de fer un gran esforç de vendes ni d’exigències. Mentre plovien els títols i Messi guanyava pilotes d’or, mai va haver-hi necessitat de demostrar talent, ofici, ambició i suficiència.
Avui, en canvi, els patrocinadors cauen, les marques no estan tan interessades a associar-se al Barça, els mateixos socis deserten, ningú vol els Tittle Rights ni el Naming Rigth, la samarreta val la meitat i no hi ha una oferta que dobli els ingressos com demana el president i sí que mana una junta que, d’altra banda, ja ha hagut de tapar un incident amb Cupra, el proveïdor oficial de cotxes per a la plantilla i d’un contingent limitat de cotxes per a directius i executius, a causa de l’exigència d’ampliar vehicles per als càrrecs de confiança. Una dada significativa i demostrativa que la cultura de l’austeritat, l’estalvi i l’exemple no formen part de la idiosincràsia d’aquest nou govern blaugrana.
De moment, un estudi de la consultora Brand Finance ha calculat que després de la marxa de Messi el Barcelona ha vist reduït en un 11% el seu valor de marca, que se situa ara en els 1.266 milions d’euros.
En els passadissos del club s’ha propagat una alerta sobre el descens dels ingressos per marxandatge, la venda d’entrades i dels abonaments actius. Segons un informe del diari As, “només per ingressos comercials el Barcelona deixarà de percebre 77 milions d’euros amb la sortida de Messi. A això caldria sumar altres 17 milions més per la pèrdua de vendes en els dies de partit i altres 43 per la caiguda en les vendes de samarretes, ja que el 80% dels uniformes que compraven els aficionats culers eren de Messi”.
No fa falta incidir en l’escassa resposta social registrada des que s’han obert les portes del Camp Nou, en línia amb els 26.283 abonats que s’han acollit a la carència d’un any, de manera que queden només 57.262 socis abonats a l’FC Barcelona. Un col·lectiu de moment fred que està deixant assistències molt poc per sobre dels 30.000 espectadors de mitjana. Això sí, amb pancartes contra Koeman i amb queixes per l’abús del preu de les entrades per als aficionats i socis sense abonament, a més d’un augment espectacular dels revendes a peu de carrer als voltants de l’estadi.
En aquestes condicions i expectatives s’estan detectant seriosos problemes per a trobar marques substitutives de Rakuten i Beko, frontal i màniga de la samarreta, que puguin igualar o superar els contractes d’altres èpoques. La tendència i la dinàmica és negativa, comprometent la promesa/solució de “sortir a vendre” de Laporta en campanya, donant per fet que sota el seu lideratge i contactes el Barça tindria molt aviat nous i generosos patrocinadors.
La veritat és que la puntada a Leo Messi, que l’entorn comercial ha entès com un fracàs de la nova junta, ha generat desconfiança, tant com aquests dubtes permanents i conflictes amb l’entrenador, que comprometen l’estabilitat esportiva i la mateixa resposta social. Avui, en comparació amb el 17 de març, hi ha més socis decebuts que satisfets i entusiasmats amb el canvi promès i l’obra de govern de la directiva, més aviat confusa.
Tampoc s’han ofert dades, perquè no són bones, sobre la resposta a l’obertura universal del carnet de soci, baixa o fins i tot en descens. Aquest és el motiu pel qual es pretén aprovar en la pròxima assemblea l’alta de soci telemàtica, per a captar socis des de l’exterior de Catalunya i l’àmbit internacional. Com el Gran Repte de 2004, amb Laporta de president, que ja va ser un fracàs, ara s’obre una perillosa via d’accés a col·lectius locals que, d’alguna manera, es puguin controlar i a una possible massa social de fora amb veu i vot que també poden canviar la personalitat i el sentir grupal dels socis de proximitat.
