Catalunya és l’única comunitat que no té una llei electoral pròpia. Això, per si sol, ja és una anomalia democràtica. Des de 1980, els partits majoritaris no han tingut interès en fer-ne una de nova i, mentrestant, es fa servir la llei espanyola amb una disposició addicional a l’Estatut.
El primer interessat en seguir amb l’status quo va ser Jordi Pujol. Convergència i Unió treia rèdits electorals de l’actual norma, en la qual Barcelona està penalitzada, com en certa manera Tarragona, mentre que Lleida en surt molt beneficiada. El vot rural, on Pujol treia els millors resultats, està sobredimensionat. I això ho sap tothom.
Només hi ha hagut dos intents durant l’últim mandat de Pujol i un altre durant la presidència de Pasqual Maragall. Fins i tot, llavors van posar-se sobre la taula d’una ponència parlamentària diferents models: des de la divisió per comarques a la circumscripció única passant pel sistema alemany de dues llistes. Convergència i Unió era necessària per aprovar-ho i mai no ho va permetre posant-hi tots els entrebancs imaginables.
Ara sembla que des d’Esquerra es vol reactivar l’elaboració d’una llei electoral catalana. Per això, la portaveu Marta Vilalta ja ha anunciat que els treballs es faran en una ponència conjunta, que és la forma de treball parlamentari més lent però més equitatiu quan es tracta de les grans lleis.
De moment, es tracta d’una proposta d’ERC. Caldrà veure si els socis de govern de Junts per Catalunya hi entren per tirar-la endavant o bé per aturar-la, ja que el gran beneficiat de l’actual norma és el partit de Carles Puigdemont.
L’oposició hauria d’aprofitar els treballs d’aquesta ponència, ja que hi poden aflorar discrepàncies de fons entre els dos socis de govern. El PSC tenia molt avançat el seu model, així com també l’antiga ICV (ara dins d’ En Comú Podem), mentre que ERC també va presentar la seva proposta. Aquests textos poden servir de base, adaptant-los al segle XXI, on les noves tecnologies haurien de formar part del corpus normatiu.
Malgrat tot, hi ha qui viu una realitat paral·lela. L’expresident de la Generalitat, per la seva part, ha convocat les seves pròpies eleccions al Parlament del Consell per la República, en les quals voten els associats i que pretén representar a tots els catalans. Fins i tot, d’una manera esperpèntica ha creat un butlletí oficial com si es tractés del Diari Oficial de la Generalitat, amb l’escut i la grafia semblants.
Amb aquesta aposta per un Parlament votat pels socis d’una associació privada de dret belga sembla allunyar-se de fer viable una llei electoral catalana.
Catalunya pot perdre, un cop més, una oportunitat de país. Ja és imprescindible una llei electoral pròpia. Fins i tot arriba tard.
