El cant del cigne

“President, faci la independència!”, va clamar  des de l’estrada Elisenda Paluzie en la cloenda de la passada manifestació de la Diada. La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) haurà d’abandonar el seu càrrec el pròxim mes d’abril i aquesta era, per tant, la seva última oportunitat de lluir-se en públic.

Elisenda Paluzie sap, com tothom, que el president Pere Aragonès no farà la independència, perquè aquest, com s’ha vist i comprovat, és un carreró sense sortida. La Unió Europea no vol que s’obri aquesta capsa dels trons –que podria tenir un efecte dominó- , la Constitució espanyola no permet que es faci un referèndum d’autodeterminació i la via unilateral és impracticable.

Els 108.000 catalans que, segons el recompte de la Guàrdia Urbana, van participar en la manifestació de Barcelona són el “pinyol” dels irreductibles. Res a veure amb els 1.800.000 manifestants que, també segons la Guàrdia Urbana, van desfilar l’any 2014, en el clímax del procés. Per entendre’ns, 108.000 persones equivalen a l’1,4% de la població de Catalunya i 1.800.000, a un respectable 24%.

El catalanisme polític té mala peça al teler. La vertebració de la Unió Europea  farà que la representació parlamentària pivoti, progressivament, sobre grans partits transnacionals (conservadors, socialdemòcrates, ecologistes…). Els moviments populistes identitaris, com en el cas català, quedaran arraconats en el sac dels antieuropeistes, amb companys de viatge tan repugnants com l’extremadreta.

Per tant, la imprecació d’Elisenda Paluzie aquest 11-S passat és un brindis al Sol, el cant del cigne d’una vella i bella utopia que ha quedat desubicada per l’evolució imparable de la història. Conceptes com els Països Catalans estan, en l’actualitat, totalment fora de lloc i és irreal pensar –més enllà de la provocació i la “boutade”- que valencians o balears reconeguin que Barcelona és la seva capital política i econòmica.

Paradoxalment, l’independentisme català ha “matat” la lògica i normal interrelació i cooperació que ha d’existir entre territoris veïns que, a més, hem compartit alguns trams de la història i que tenim trets lingüístics i culturals comuns. Per reacció epidèrmica, valencians i balears –amb l’excepció de minories molt marginals- són totalment refractaris i contraris al procés independentista català i en fugen com de la pesta.

El gran drama de l’independentisme, com s’ha visualitzat en aquesta Diada, és que està profundament dividit entre possibilistes i intransigents i que no sap per on tirar  Aquesta desorientació té un fort impacte en la vida del dia a dia dels catalans, no endebades els tres partits independentistes tenen la majoria al Parlament i donen suport i condicionen el Govern del president Pere Aragonès.

A la gallineta de Lluís Llach li han tallat el coll i ara corre, sense sentit, amunt i avall. Enmig d’aquest desgavell és bo recordar que hi ha un projecte geopolític, perfectament homologat per la Unió Europea, que donaria sentit a la Catalunya del segle XXI: es tracta de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, impulsada pel president Pasqual Maragall –gens sospitós de ser un “nyordo” unionista carpetovetònic- i enterrada, precipitadament, per Artur Mas i els seus successors.

L’Euroregió proposa l’estructuració coordinada dels territoris de Catalunya, Balears, l’Aragó i Occitània, a la qual també podria afegir-s’hi la Comunitat Valenciana, per endegar projectes i intercanvis en comú. Es tracta d’un extens territori –amb els Pirineus com a columna vertebral, no com a frontera- que aplega més de 20 milions de persones i que té una intensa activitat econòmica i comercial.

Les euroregions estan emparades per la Unió Europea i compten amb línies de finançament específiques per dinamitzar el seu funcionament. Projectes estratègics, com l’organització dels Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus, hi tindrien un perfecte encaix. Catalunya també podria desfer-se d’aquesta situació d’ofec i refer els ponts de confiança amb els territoris veïns. Això sí que seria eixamplar la base!

El futur no comença ni s’acaba amb la taula de diàleg entre els governs central i de la Generalitat, prevista per aquesta setmana. La nostra capital –i cada cop ho serà més- és Brussel·les, la seu de la Comissió Europea. Els catalans presumim de ser intel·ligents, però som incapaços de veure l’elefant que hi ha al mig de l’habitació. El “mantra” amnistia-referèndum-autodeterminació no porta enlloc i quan abans ho assumeixi el president Pere Aragonès i doni un cop de timó, molt millor per a tothom. 

L’independentisme està bloquejat i col·lapsat. Però hi ha vida, molta vida, més enllà de l’independentisme. Que no pateixin els essencialistes i els intransigents:  Catalunya seguirà sent Catalunya pels segles dels segles. Amén.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides