El president Pedro Sánchez ho deia dimecres: “No hi haurà una altra vegada armaris”. Es referia a la intenció del govern que presideix de lluitar contra els delictes d’odi arran de la pandèmia d’agressions homòfobes que pateix el país. La idea és impulsar un pla per frenar-les. Diuen que mai és tard si la dita és bona. Això no obstant, en aquest cas crec que s’ha deixat créixer massa l’odi abans de la reacció. A Catalunya, per exemple, segons dades de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH), les agressions han crescut un 30% amb relació al 2020. El 31,4% han estat agressions verbals, mentre que un 15,4% eren agressions físiques; el 38,3% van passar a la via pública, un 13,1% a les xarxes socials i un 6,8% al transport públic. La falsa agressió dels darrers dies no tapa el drama. El col·lectiu LGTBI, però i també les dones, i els immigrants, viuen sota amenaça. La recent mort de Samuel Luis Muñiz, apallissat al crit de “’maricón’”, il·lustra la gravetat i la urgència.
Tornem a l’armari. Diu Sánchez no n’hi haurà. Arriba tard, fa dies que els armaris han tornat a obrir i a girar cap endins, com durant el franquisme o el tardofranquisme. Fa tard perquè el col·lectiu LGTBI ja fa dies que té por a ser agredit i aquest temor fa que s’amagui de nou a l’armari, que no s’atreveixi a mostrar els seus sentiments en públic per por a ser agredit. Després de tants anys de lluita, d’esforç per sortir-ne, els armaris tornen a ser plens i, vist l’odi que es respira al carrer, costarà convèncer-los perquè tornin a sortir. Els discursos homòfobs de la ultradreta encoratgen l’odi, el silenci còmplice de la dreta hipoteca la sortida. Les esquerres fan, però de manera insuficient. Així, la sensació d’indefensió d’aquests col·lectius creix.
Llegia a El Triangle que els col·lectius ecologistes catalans busquen organitzar-se de cara a les eleccions municipals. No se senten representats pels partits generalistes; per això, decideixen arremangar-se i posar-s’hi. Vista la falta d’atenció dels grans partits, qui millor que ells per lluitar contra el canvi climàtic, conclouen. Intueixo que la temptació de passar a l’acció, de, vista la tebior, defensar un mateix els seus interessos, creix en distints col·lectius. L’esquerra hauria de ser en la defensa d’aquests col·lectius almenys tan extrema com ho és la dreta en l’atac. Altrament, es propaga la desafecció. De moment, l’esquerra ha pronunciat moltes i boniques paraules, però calen molts més fets, abans no sigui massa tard. De moment, aquells armaris que tant va costar buidar es tornen a omplir. Ens caldrà tornar a demostrar que hi ha vida fora de l’armari, i que aquesta val la pena de ser viscuda.
