Es compleixen vint anys dels atemptats de l’11-S que van tenir com a primera resposta l’ofensiva militar a l’Afganistan per capturar Bin Laden i fer fora el règim talibà que donava suport a Al-Qaida. Els Estats Units i la resta de països que, amb el vistiplau de l’ONU, van implicar-se en una missió militar, humanitària i política per construir un nou règim, s’han retirat d’una manera humiliant per l’equivocada estratègia de Joe Biden, i la voluntat d’aquest de complir el que va pactar a Qatar Donald Trump amb els talibans.
L’enfonsament de l’estat afganès, mentre molts dels que van creure en un nou Afganistan on es respectarien els drets humans i es donarien oportunitat a les dones intentaven agafar un avió en el caos de l’aeroport, ha generat dolor en els països occidentals que van creure en el que feien, van enviar-hi tropes, molts soldats hi van perdre la vida i van aportar-hi milions de dòlars per a la reconstrucció.
Mentre George Bush pare, el de la primera guerra de l’Iraq de 1991, feta amb el vistiplau de l’ONU, un cop expulsats de Kuwait els ocupants iraquians, va fer cas al general Norman Schwarzkopf quan tenia les tropes a punt d’ocupar Bagdad, que va aconsellar retirar-se, en no haver-hi ni un mandat, ni un pla per administrar l’Iraq si s’eliminava Saddam Hussein, George Bush fill, un any i mig després l’11-S, sense el mandat de l’ONU, va fer el contrari i va dissoldre temeràriament l’estat iraquià.
Amb els talibans derrotats i Bin Laden fugit, George Bush fill i els falcons de la Casa Blanca Donald Rumsfeld i Dick Cheney van inventar-se la història que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva i col·laborava amb Al-Qaida per envair l’Iraq. Mentre a l’Afganistan els EUA i l’ONU comptaven amb els senyors de la guerra i els líders tribals per crear una nova administració allà on els talibans no havien deixat res, Bush fill va ocupar l’Iraq sense el vistiplau de l’ONU, i va dissoldre l’estat iraquià, des de l’exèrcit fins a la policia, el sistema judicial i l’administració municipal, provocant un caos que només va servir per alimentar la insurgència i una nova guerra. Una insurgència que mutaria. I un insurgent, Abu Bakr al-Baghdadi, que havia estat empresonat el 2004 per les forces americanes a Camp Bucca, un cop alliberat va ser qui va crear el grup l’Estat Islàmic que actuaria també a Síria, i trencaria amb Al-Qaida per considerar-la massa tova.
Són diverses les causes de la ràpida victòria talibana aconseguida mentre l’Estat afganès es dissolia ell sol. Però la manera que Trump va pactar amb els talibans, menyspreant el Govern de Kabul, va debilitar encara més un Estat que no es podia sostenir per ell sol, per tres motius. Un era el tribalisme que fa que molts ciutadans sentin la fidelitat al seu grup per sobre de la lleialtat i el sentiment de pertinència a l’Estat comú. Aquest tribalisme o comunitarisme, com passa als eternament bloquejats Bòsnia i el Líban, és camp adobat per a la corrupció que mina encara més la necessària credibilitat dels ciutadans en l’Estat. La segona és que l’Afganistan se sostenia econòmicament gràcies al 40% del PIB que prové dels ajuts estrangers. Una economia que depèn del ajuts no pot caminar sola. I la tercera és que la principal font d’ingressos de l’Afganistan és l’opi, un mercat incompatible amb la transparència, i necessita la corrupció i el tribalisme per continuar fluint. Tot i això, molts creien que malgrat que part de l’ajuda es perdés pel camí, malgrat no ser clar i productiu com el Pla Marshall a Europa després de la Segona Guerra Mundial, valia la pena continuar fent-ho perquè no hi havia alternativa.
Sense saber quin sistema governarà l’Afganistan, entre altres motius perquè els talibans no tenen ni idea com fer-ho, els EUA, que van pactar amb ells a Doha, diuen que han canviat i es coordinaran amb ells per combatre el terrorisme de la seva mutació, l’Estat Islàmic. Mentre Europa, que tem un nou èxode de refugiats, diu que sense reconèixer el règim, s’ha de mantenir l’ajuda i desbloquejar els fons retinguts perquè l’economia torni a fluir. Els talibans voldrien l’ajut de tecnòcrates i funcionaris turcs, saudites, qatarians o xinesos per posar en marxa l’administració i l’economia. Però, no ens enganyem, l’economia de l’Afganistan depèn de l’opi. I mentre les drogues siguin il·legals a la major part del món, el seu comerç i la corrupció que genera seran incompatibles amb qualsevol intent de crear un Estat sòlid.
