La Diada ha de ser la festa de la pau

Per poder esdevenir una societat “rica i plena” -com resa l’himne de Catalunya-, hem de saber, primer de tot, on som. La història evoluciona i els paràmetres canvien. Si volem sobreviure, cal estar sempre molt amatents al nostre entorn canviant i als vectors determinants que marquen el futur.

Òbviament, no és el mateix la Catalunya de l’any 1347, que la del 1540, que la del 1706, que la del 1859 o la del 1983. La societat catalana d’avui està plenament integrada en la dinàmica de la Unió Europa, que aplega 27 estats i 450 milions d’habitants.

Les inèrcies del passat ens porten a focalitzar Madrid com la ciutat on resideix el poder que ens mana i condiciona. Error. Encara no ho visualitzem prou nítidament -ja seria hora-, però la nostra capital de referència és Brussel·les, seu de les institucions comunitàries, i cada cop ho serà més.

Hem de tenir molt clar que, si la crisi financera del 2008 o els estralls de la pandèmia de la covid-19 ens haguessin enxampat fora de la Unió Europea, la catàstrofe, a Espanya, hauria estat de dimensions bíbliques i estaríem enfonsats en la misèria col·lectiva. És gràcies al fet que portem euros a la butxaca que la nostra economia encara sura, que podem pagar les pensions i que mantenim la inflació a ratlla.

Per tant, per poder estar al dia i saber per on bufa el vent, hem de tenir una oïda permanent a Brussel·les. I els missatges que ens arriben de la capital europea son molt clars: 1) la prioritat és consolidar i ampliar la Unió, amb la progressiva incorporació de nous Estats membres (Sèrbia, Bòsnia-Hercegovina, Albània…), per tal de crear un bloc geopolític compacte i amb capacitat de parlar “de tu a tu” amb les altres grans superpotències planetàries; 2) el Vell Continent s’ha de convertir en l’avantguarda mundial de la transició energètica i ecològica en el procés de descarbonització i de lluita contra el canvi climàtic.

En aquest context i en un món definitivament globalitzat, la pretensió dels independentistes catalans -que tenen la majoria al Parlament i governen la Generalitat- de consumar el trencament i la separació d’Espanya és, senzillament, una regressió política inviable. Els líders europeus treballen per estrènyer la unió i fomentar l’harmonització i la integració, a tots els nivells, entre els països membres, per tal de crear una ciutadania amb els mateixos drets i els mateixos deures.

Anar contra aquest potentíssim corrent de la història, com fan els nostres independentistes, és ridícul, estèril i contraproduent. Els calen, amb urgència, unes bones ulleres per veure-hi més enllà del mantra amnistia, autodeterminació i referèndum.

Si a Madrid i a Barcelona hi hagués ments preclares, es treballaria per enfortir l’entesa i la col·laboració entre ambdues ciutats –les més importants al sud dels Pirineus- per defensar els seus interessos comuns a Brussel·les, en benefici de tots. La síndrome del futbol, la històrica rivalitat entre merengues i culés, no es pot traslladar a l’àmbit de la política. El futbol és entreteniment i la necessitat de fer un front comú Madrid-Barcelona és una qüestió d’intel·ligència i de futur.

A Catalunya hem patit un empatx d’història (la República de Pau Claris, la Guerra de Successió, els Fets d’Octubre del 1934, la derrota de la II República a la Guerra Civil…) i n’hem fet una mala digestió, que ens ha enterbolit el cervell. El passat és passat i no podem ser com uns rucs donant voltes i voltes al voltant de la sínia.

El relat del procés independentista s’ha volgut emmirallar en gestes pretèrites que avui estan totalment difuminades i amortitzades pel pas dels segles. “Jugar” a ser Pau Claris, el general Moragues, Francesc Macià o Lluís Companys pot ser divertit, sempre que tot quedi en un passatemps lúdic. Però intentar reviure aquests espectres del passat en ple segle XXI, convertint-los en referents de l’acció política per governar el present, és una excentricitat impròpia de persones que tenen responsabilitats públiques.

Aleshores, el joc ja no té gràcia i esdevé molt perillós. És com si Emmanuel Macron es considerés la reencarnació de Napoleó o Boris Johnson volgués ser l’almirall Nelson. Serien apartats de les seves funcions de manera fulminant.

Aquest dissabte torna l’Onze de Setembre. Després dels desgraciats esdeveniments que hem viscut en els últims nou anys, seria el moment de recuperar aquesta Diada, donant-li la dimensió que mereix realment: el recordatori cívic de la tragèdia que van patir fa 307 anys els habitants de Barcelona durant el setge de la Guerra de Successió. Intentar extrapolar aquest episodi bèl·lic més enllà del context històric en el qual es va produir és, avui, una pèssima estratègia que ens equipara amb els moviments més reaccionaris que pul·lulen per Europa.

M’agradaria poder tornar a celebrar la Diada de l’Onze de Setembre. Però sense samarretes uniformades, ni consignes, ni confrontació política, ni esgarips, ni mal rotllo. M’agradaria recuperar una Diada festiva, digna i oberta a tothom que, a partir d’uns fets dramàtics que van passar el 1714, exalti el desig i el goig de viure en pau. Em temo, però, que aquest any tampoc podrà ser.

(Visited 404 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari