La taula de Babel

Superada la travessera de l’agost, que va iniciar-se amb l’adéu de Messi i va acabar amb la crisi d’Afganistan -mentrestant el preu de la llum s’enfilava per les parets…-, encarem el mes dels col·leccionables amb totes les mirades dipositades damunt de la taula de diàleg. Diuen que la taula més ufana de totes les taules que es fan i es desfan se celebrarà aquest mes. Com quan et parlen molt bé d’un llibre o d’una pel·lícula, veurem si amb tantes expectatives al final ens decebrà o no. D’ençà que els ‘peres’ van acordar que una taula ajudaria a resoldre l’embolic català, ha plogut i pedregat molt. Queda clar que a Junts l’incomoda de taula i, suposo que per això, ha fet l’agost vilipendiant-la. Altres han destinat aquest temps a posar-li portes a la taula: ERC demanant la Lluna i els socialistes oferint el cove, i la CUP reclamant els “dos ous fregits” dels germans Marx.

El sainet em recorda la bíblica torre de Babel. Després del diluvi universal, els humans pretenien arribar al cel per la via ràpida de construir una ciutat vertical a Babel. Pel que sigui, el projecte no va agradar a Déu, que va frustrar la idea dels descendents de Noè multiplicant el nombre de llengües dels constructors, fent impossible que es poguessin entendre entre elles, fet que va aturar la construcció i va dispersar la humanitat arreu del món. El càstig diví de la torre de Babel sembla haver caigut també damunt la taula de diàleg. Com a la torre, a la taula de Babel es parlen molts (massa?) idiomes i la comprensió esdevé del tot impossible. Allò que uns veuen blanc, és negre com el carbó per als altres i així anar desfent.

Crec que la taula, les taules de diàleg, és i són necessàries siguin quines siguin les circumstàncies, en aquest cas del tot adverses. Tibem de tòpic, però és cert que el ‘no’ a les diverses i disperses demandes ja el tenim. A partir d’aquí, ja es veurà. A les taules de diàleg s’hi ha d’anar, però, amb la voluntat de cedir, és l’única manera possible d’arribar a acords. Així, si es busca l’èxit, que cada cop dubto més, les distintes parts de la taula hauran o haurien de cedir en algun precepte, tot amb idea d’arribar a bon port, i això no sempre i quasi mai és ben rebut per les respectives parròquies. Però, senyors, això és la política. Amb posicionaments immobilistes és molt difícil o impossible tancar una bona negociació. Sabem que a la taula de diàleg li ballen algunes potes. Veurem si els nostres polítics són capaços de falcar-les bé.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides