La compulsió de Joan Laporta per arraconar a Josep Maria Bartomeu i usar-lo de punching-ball per a eludir les seves responsabilitats, promeses i emmascarar determinades decisions respon més a una estratègia que a una veritable animadversió personal o a la necessitat de venjar públicament al que ja s’assenyala com l’“expresident que va conduir al FC Barcelona a la ruïna”. Aquest és el titular, dictat per Laporta, per a justificar la guerra de xifres que el seu aparell mediàtic repeteix i reprodueix de manera recurrent.
Joan Laporta actua, en aquest sentit, fredament i calculadorament, conscient que la premsa li compra i amplifica el discurs cegament i encara que ara actuï a l’inrevés en relació amb una campanya que es va passar negant el catastrofisme i potenciant el seu paper com la solució a tots els problemes del club. Renovar a Leo Messi era bufar i fer ampolles i restituir l’estabilitat financera també estava a l’abast dels seus directius i executius.
Convé recordar, no obstant això, que el primer a sortir corrent va ser Jaume Giró, el seu vicepresident econòmic, no per la situació del club, que coneixia i havia analitzat contemplant un pla de xoc i una política de refinançament a base de bons. Giró va sortir com a ànima que se’n du el diable quan, després de guanyar les eleccions, va comprovar que la veritable quadrilla del nou president continuava sent la de sempre, la de personatges com Xavier Sala-i- Martín, Joan Oliver (amagat, per si de cas, per la seva directa i pública responsabilitat en la desaparició del Reus) i Rafael Yuste, juntament amb d’altres membres de la seva última junta, repetidors, atrets per la recuperació d’un tren de vida i d’oportunitats que només és possible amb un president balafiador i desbocat com Laporta.
El problema és que, per a justificar que en cada corba de la carretera Laporta derrapa i s’estavella (Leo Messi com a paradigma i reflex d’aquesta gestió), la reacció de la seva camarilla es torna cada dia més agressiva i, fins a un cert punt, delirant. Els està tornant bojos.
Xavier Sala-i-Martín, que es deixa veure el mínim, no ha pogut reprimir-se en el seu Twitter amb una d’aquestes urpades pròpies de qui mai ha sentit, com és el seu cas, vergonya pròpia o aliena pels actes i conseqüències del seu passat en el club: “48,7 vs 487, el millor equip de la història vs el que perd per golejada a Europa, UNICEF vs Rakuten, respecte i admiració vs mofa i ridícul. #herències”, ha escrit, com si gaudís redactant un breu però emocionat epitafi. El curiós d’aquest tuit és que amb aquests “48,7” es refereix a les pèrdues del seu mandat que, en realitat, com ni tan sols recorda, van ser de 47,6 milions, reconeixent un saldo negatiu que alguns d’aquesta junta sortint del 2010 continuen negant invariablement, com si les memòries oficials del club, auditades i aprovades en assemblea poguessin mentir o ser falsejades.
En el seu cas, l’atreviment aconsegueix un punt surrealista perquè va ser ell qui, com a tresorer en la junta del 2010, va presentar davant la premsa una liquidació sense auditar de la temporada 2009-10 que referia guanys d’una mica més de 10 milions d’euros.
Sala-i-Martín va ser capaç d’ocultar, mentir i enganyar els socis proclamant com a bones unes xifres que, en realitat, passades pel rigor comptable d’un auditor professional, presentaven pèrdues de 80 milions d’euros. No és difícil, doncs, per a algú capaç de creure’s les seves pròpies falsedats en la matèria que teòricament domina, l’economia, atribuir-se la paternitat del millor equip de la història, la base del qual procedia del treball de la Masia anterior a la seva arribada, sense avergonyir-se d’operacions com la de Keirrison i Henrique, o Ibrahimovic en l’àmbit esportiu, o la compra dels terrenys de Viladecans, incomprensiblement passada per alt per la Fiscalia.
També el denigra denunciar el rol del patrocinador de la samarreta quan els mateixos socis del FC Barcelona, a la vista de la desesperant situació financera heretada de Joan Laporta, van aprovar explotar la publicitat en la samarreta per a pagar el crèdit sindicat de 150 milions que es va haver de demanar per a fer front a la recuperació. I això sense cap afectació als ingressos ordinaris, és a dir sense covid que justifiqués el balafiament i les barbaritats consentides per Sala-i-Martín, que ja venia de mirar sistemàticament cap a un altre costat com a president de la Comissió Econòmica Estatutària. Això, abans de ser elevat a directiu, en una maniobra que avui no estaria permesa pel codi ètic del club.
Sense oblidar que si l’equip, sota la presidència de Joan Laporta, aquest equip heretat de Joan Gaspart, va acabar sorprenent el món ho va fer després que Laporta es carregués el Barça de Ronaldinho a base de festes i indisciplina que van conduir a un vot de censura en contra seva salvat miraculosament i amb trampes . Quan parla de “mofa i ridícul” oblida que es refereix a aquest mateix equip que es va anar fent gran i perdent competitivitat.
Com que no hi ha qui posi fre a aquesta desbocada i incontrolada escorta mediàtica, un altre indocumentat com Lluís Carrasco, director de la campanya de Laporta, basada, com s’ha vist, en una fantasia i un engany generalitzat, ha estat el valent que ha presumit, a Twitter és clar, d’haver obtingut 84 milions d’euros en vendes, que sobretot són jugadors del futbol base i altres estratègics com Emerson i d’haver estalviat al club 175 milions de les dues fitxes més altes, és a dir aprofitant la cessió i l’estalvi de la fitxa de Griezmann per a treure pit de l’estalvi de Messi, de 150 milions bruts, la segura renovació del qual va ser la clau de la seva pròpia estratègia per a guanyar les eleccions.
“Aquesta merda és l’herència!”, ha exclamat, com si el total de 259 milions positius entre vendes i estalvi fossin alhora un èxit i un fracàs. És el perill d’entrar i seguir en la senda d’un president que frena i gira en sec, deixant als seus en ridícul. Això li passa a Lluís Carrasco, que pot entrar en una autocombustió mental si no es procura una mica d’assistència.
Finalment, només com un exemple més d’aquest risc d’entrar en un bucle personal sense sortida i afectat per una síndrome periodística-esquizofrènica, hi ha informadors com Marta Ramon, signant d’articles en el diari ARA, capaços d’escriure, per exemple, que Samuel Umtiti va ser renovat expressament per l’anterior directiva, encara que ja presentés problemes de genoll. Precisament, Umtiti va ser renovat en resposta a la seva indiscutible titularitat en el FC Barcelona i en la selecció de França, que finalment es va proclamar campiona de l’últim Mundial. Va ser en aquest campionat on va sofrir després la lesió de la que, posteriorment, per no haver acceptat un tractament quirúrgic més agressiu, va arribar a estar gairebé fora de l’equip.
La causa que periodistes com l’esmentada i d’altres, que desitjaven explicar i confirmar les amenaces de la nova junta d’acomiadar a Umtiti amb rescissió de contracte inclosa, s’han trobat amb què el seu ‘agent’, que en la pràctica és Gerard Piqué, a través de Kosmos, l’ha protegit i mantingut amb la connivència del mateix president Laporta i gairebé a esquena de Ronald Koeman.
És clar, encara que es vulgui desorientar la veritat per altres interessos i dependència de determinats mitjans, que el defensa francès es va lesionar després de ser renovat, quan ningú qüestionava el seu futur i que, malgrat la seva actitud i malgrat les amenaces d’alguns directius que no s’assabenten del tot com mana Laporta, un dels capitans, Gerard Piqué, ja mana molt per sobre de la mateixa direcció tècnica. Ja passava amb Messi.
