Els números de l’aparell laportista tampoc quadren

Roger Vinton, pseudònim d’un escriptor, ha deixat escrit en el diari digital Via Empresa un relat esperpèntic i surrealista de l’actual situació del FC Barcelona en el qual denota, sense complexos, aquesta passió pel neolaportisme, com si la seva figura encarnés la fusió de la grandesa d’un general napoleònic i la visió macroeconòmica d’un premi Nobel.

Un acte de servei reclamat d’urgència per aquest exèrcit del sobiranisme a favor de ‘salvar al soldat Laporta’ posat en marxa després de l’enorme fracàs de perdre a Leo Messi, la principal i única “gesta” del candidat, l’únic d’entre els milions de barcelonistes amb la capacitat d’aconseguir-ho. Aquesta era, es vulgui o no, la seva gran basa, la pedra angular d’una nova gestió que havia de recuperar per al FC Barcelona la il·lusió amb un Messi renovat i a gust, motivat i liderant un súperpoder futbolístic a base de fitxatges com Halaand o Mbappé, rendits a la potència financera i econòmica màgicament recuperada pel nou president.

Per a algú com Joan Laporta, en un món mediàtic sense passat i sense memòria, amnèsic de les seves malifetes com a president entre 2003 i 2010, només li calia fer petar els dits.

No ha passat mig any i, no obstant això, el mateix aparell que el va portar a la presidència, responsable també de promoure el vot de censura i d’orquestrar la campanya més gran de desprestigi contra un president com Josep Maria Bartomeu, ja s’ha posat l’armilla salvavides i ha activat un pla d’emergència, consistent en dictar articles a plomes com la de Roger Vinton sota el títol “Un club en ruïnes: la insofrible herència de Bartomeu”.

L’autor fantasieja i delira sobre el cataclisme del passat amb Rosell i Bartomeu com si la primera presidència de Joan Laporta hagués estat un model d’independència, rigor, respecte als socis, transparència i esplendor econòmic, no només per als pocs afortunats que van tancar negocis milionaris amb l’Uzbekistan.

Roger Vinton se cita a si mateix per a confirmar aquestes sospites de conspiració encaminades a convertir el Barça en societat anònima per part d’aquest eix Rosell-Bartomeu. “Enmig d’un clima enrarit al país, on alguns partits amb molt de pes parlamentari semblen estranyament alineats amb els interessos de l’Estat, tot pot ser possible. Per una banda, tenim les relacions espúries de Josep Maria Bartomeu i Sandro Rosell amb determinats aparells o pseudoaparells de l’Estat, que inclouen un obscur pacte amb la Fiscalia de l’Estat pel cas Neymar i un inversemblant flux de diners entre el club i entitats vinculades a la plataforma catalanòfoba Societat Civil Catalana. Per una altra, l’aspiració rosellista a desmutualitzar el club i transformar-lo en una societat anònima, un afany que el 2010 ja semblava voltar pel cap de Rosell i que és patent en el seu entorn personal. Sobre l’assumpte de l’eventual transformació del Barça en societat anònima, en parlarem més endavant en aquest mateix article perquè serà un dels temes estel·lars de la vida blaugrana en els propers temps”, escriu Roger Vinton.

Sobre aquesta línia de pensament resulta curiós comprovar que el perfil del barcelonista turmentat per aquesta reiterada al·lusió prové de personatges clarament molt per sota, a una distància abismal, dels èxits empresarials i professionals tant de Rosell com de Bartomeu, que no han tingut necessitat d’aprofitar-se del Barça ni per als seus negocis ni per a la seva prosperitat. Que Roger Vinton, com tants altres que necessiten del poder i de la grandesa del Barça -serveixi d’exemple paradigmàtic la trajectòria de president Joan Laporta-, per al manteniment personal i per a millorar una mica el seu nivell de vida permet diagnosticar un quadre de complex d’inferioritat.

El seguidisme cec d’aquesta línia de defensa es manifesta també en la part en què es refereix a la punyalada del president a les penyes -si és capaç de trair a Messi com no s’atrevirà amb un col·lectiu indefens-, aplaudida com si aquesta decisió cabdillista i totalitària també fos un altre indici d’aquesta atribuïda infal·libilitat a la gestió del president. “La xarxa penyística del club també ha estat protagonista de les primeres decisions de la nova junta per l’esporgada que s’ha planejat aplicar-li. Ha de quedar ben clar que qualsevol mesura que contribueixi a netejar racons de corrupció al perímetre del club hauria de ser ben vista per la massa social barcelonista”, afirma Roger Vinton.

L’article, guionitzat perquè el conjunt de l’aparell funcioni com una màquina perfectament greixada, afegeix les mateixes xifres donades per Laporta en la seva última roda de premsa i conclou el mateix: “Ningú no pot dubtar que l’únic culpable de la marxa de l’astre argentí és l’expresident Bartomeu, i si hem d’imputar alguna responsabilitat a Laporta seria la de no ser del tot conscient que el futbol ha canviat molt des de la seva primera etapa i que avui dia els criteris financers estan per sobre dels esportius i dels emocionals, i també que la figura del president ja no és la cúspide de la piràmide”.

També és revelador que de totes les xifres i càlculs aportats sobre l’estat de fallida en l’article no es faci referència als 500 milions que el FC Barcelona ha deixat d’ingressar des de la pandèmia. És fer-se trampes al solitari i escriure des d’un extremisme i des d’una voluntària ignorància que potser té a veure amb el fet que des d’ara, novament, els amics del president tornin a viure més feliços i a divertir-se com en els vells temps.