El 2002 es va estrenar L’Auberge espagnol, pel·lícula que a Espanya va rebre el nom de “Casa de locos” i que va assolir cert èxit. El film no era més que una comedieta amable, intrascendent, que mostrava les aventures d’un grup d’universitaris europeus que passa el seu Erasmus a Barcelona. I tanmateix, malgrat la seva futilitat, hi havia una escena que resultava reveladora: el protagonista, un estudiant francès que es diu Xavier, camina per Ciutat Vella amb la seva amant, una dona també francesa, però casada i més gran que ell. En un moment donat, ella exclama: “Quina pudor horrible!”. I un poc més tard, després de passar al costat d’un contenidor sobreïxent de brossa i deixalles, comenta: “Quina llàstima que Barcelona sigui tan bruta”. “No més que París, crec”, li etziba Xavier. “Ah, sí?” -contesta- “molts indrets aquí semblen ser del Tercer Món”.
El 2002 amb prou feines havia passat una dècada des de la gegantina operació político-immobiliària anomenada Olimpiades del 1992, que va canviar per sempre el destí i la fisonomia de la ciutat. I malgrat aquesta transformació, una francesa de classe mitjana trobava Barcelona “bruta” i “tercermundista” a molts dels seus indrets. Avui, vint anys després de l’estrena de L’Auberge espagnol, aquella dama probablement hauria de tornar a repetir la mateixa frase. Probablement hauria de llegir articles com el publicat el passat 14 d’agost per Adrià Casinos a Economía Digital (“El aeropuerto y su culebrón”) on, a propòsit de la polèmica sobre l’ampliació d’El Prat, afirma: “per descomptat que el que s’ha dit respecte a la mobilitat no té res a veure amb el que està succeint a Barcelona, que s’ha convertit en la destinació de la xusma de borratxos de mitja Europa, gràcies a la inoperància, quan no la tolerància, de l’administració colauista”. I remata: “conec moltes ciutats que són destinació turística i a les quals no existeix un barri com la Barceloneta, convertit en un infern per als seus habitants”.
És possible que entre aquests borratxos hi trobéssim els mateixos protagonistes de L’Auberge espagnol. El debat sobre la degradació de la ciutat, especialment de la seva part antiga, és recurrent, i ve de lluny. Però sí que és cert que la gestió d’Ada Colau ha afavorit aquesta degradació “per inoperància, quan no tolerància”, com diu en Casinos. Un exemple, que no té a veure estrictament amb el tema de la brutícia, però sí amb el desistiment de funcions: “a mi m’exigeixen que tanqui el meu negoci pel tema del covid” -em comentava fa mesos, fastiguejat, el propietari d’un bar- “i en canvi jo, que sóc de Gràcia, he de veure cada nit com es reuneixen en massa els joves per beure a les places del barri. Truquem i truquem a la Guàrdia Urbana, i ni apareix”.
Tampoc apareix quan molts propietaris de gos encatifen els carrers amb els excrements de la seva mascota. Ni quan els patinets elèctrics volen pel bell mig de les voreres, amb el risc d’emportar-se per davant els vianants que es trobin, malgrat tenir expressament prohibit circular per elles des de fa temps. Ni tampoc quan els cotxes fan cas omís dels passos zebra, posant en greu perill l’ingenu que encara creu que té prioritat de pas. Ni, per descomptat, quan un turista es comporta a la Barceloneta igual que els nord-americans que creuen la frontera de Mèxic en busca de diversió i alcohol barat.
El problema és d’educació, és cert, però mentre l’educació no arriba, la funció coercitiva, sancionadora, de les administracions és imprescindible. Com s’explica aquest desistiment? Hi ha manca de mitjans, de voluntat política o d’ambdues coses?
Sospito que, en el fons, el problema és que existeix el temor, per part de l’Ajuntament, d’aparèixer com un ens antipàtic, merament repressor, poc progre. Ada Colau es presenta a les eleccions, com és lògic, per a guanyar-les, per a assolir el Poder. Però el Poder té les seves servituds: significa ser autoritat. Significa manar, la qual cosa suposa no acontentar tothom. Com es conjuga això amb la imatge suposadament bonista, activista, que l’alcaldessa ha fabricat d’ella mateixa? Alguns, en l’exercici del Poder, es passen de la ratlla. Colau simplement no hi arriba.
El Poder és un animal perillós, que s’ha d’embridar periòdicament perquè els seus excessos són sempre terribles. Però no és menys cert que, sense una mínima autoritat -legítima i democràtica- que faci respectar la Llei, el que s’imposa és la llei del més fort o, simplement, del més jeta.
I així estem: a la deriva, a mercè dels prepotents i dels jetas.
Quosque tandem, Colau?
