La fi del “The end”o de les narratives sense desenllaç

Ho deia Aristòtil en la seva Poètica: la narrativa tenia necessàriament tres temps: la presentació, el nus i el desenllaç. Òbviament la voluntat didàctica de les arts era clara i necessària: calia mostrar els conflictes amb el destí, les opcions morals, la fidelitat, l’honor, la valentia, la injustícia… Calia reforçar i construir ciutadania en un món inestable i convuls (que Grècia sigui un referent clàssic, no vol dir que fos paradisíac).

La narratologia analitza -entre altres aspectes de l’estudi estructural dels relats- els diferents comportaments dels receptors segons la forma en què les històries són explicades. Aquests comportaments tenen interessantíssimes connexions amb els temps històrics on succeeixen, tot mostrant aquell complex d’idees i sentiments que en diem “l’esprit du temps“.

Si els grecs necessitaven arribar a un desenllaç per construir i alimentar el seu paradigma ideològic i cultural, quina narratologia fem servir nosaltres i què ens pot explicar sobre el nostre “esprit du temps“?

Fins a la dècada dels seixanta (del segle passat), les pel·lícules acabaven amb un rètol molt conegut, acompanyat d’un acord major tocat per un tutti de l’orquesta: The end. La història havia presentat uns personatges i una situació, havia avançat amb l’aparició d’un nus fruit d’un conflicte que finalment es resolia en un desenllaç, que durant molt de temps fou moralment correcte i generalment feliç: guanyaven els bons i es castigaven les conductes antisocials. Un exemple: Getaway (1972) de Sam Peckinpah narrava la història d’una parella de malfactors que acabaven escapant de la justícia. Als EUA d’aquells anys la crítica a la “bona moral” s’estava ja naturalitzant, sobretot amb la nova tongada de directors fruit de les revoltes dels anys seixanta (A.Pen, M.Nichols, J.Cassavetes). Però a Espanya no, i en la seva exhibició en els cinemes “patrios” es va afegir una imatge congelada de l’inici del film (que començava amb ells a la presó) amb una veu en off que informava del seu ingrés definitiu sota la bota de la justícia. I aleshores sí: The end.

Justament sobre els anys seixanta varen començar a aparèixer films sense el rètol prescriptiu, films que a Espanya es van dir de “arte y ensayo“. Senzillament la història es deixava de narrar, tot obrint una interpretació oberta, allò que Umberto Eco va estudiar en la seva coneguda Opera aperta (1962), donant un protagonisme al lector/espectador, fent de la polisèmia un enriquiment de la relació entre l’obra i el receptor. Sembla obvi que aquest protagonisme del receptor, aquesta volguda polisèmia estaven molt en consonància amb “l’esprit du temps” d’aquells anys de la contracultura, de les primaveres del 68, d’un derrocament de l’antiga moralitat i una marcada emancipació dels ciutadans, molt protagonitzada pels joves.

I ens vam oblidar del “The end“. Les pel·lícules acabaven i ja està: els crèdits finals lliscant per la pantalla amb la seva música, s’encenien els llums de la sala (mala praxi), i la gent s’aixecava de les cadires.

Ja ho hem apuntat: aquells nous cineastes, amb voluntat d’autors (molt marcats per la renovació que va suposar, entre d’altres, el neorealisme italià, el free cinema anglès, la nouvelle vague francesa…) van abandonar el protocol d’acabar els films amb el rètol “The end“. Les històries quedaven vives, els interrogants i les perplexitats existencials, els dilemes morals… tot molt adequat per a aquella pràctica del cine-fòrum: el debat posterior al visionat de la pel·lícula. Perquè eren temps de compartir idees, de construir imaginaris, de matar al pare i reinventar la idea d’autoritat, d’autor.

I sí, ara (dècada dels vint del s. XXI) continua no havent “The end“. Però és que observem que tampoc no hi ha desenllaç: moltes pel·lícules presenten uns personatges, una situació, apareix un nus… i ens quedem aquí. És, a parer meu, una narratologia sense compromís. Perquè plantejar un desenllaç és mullar-se, és implicar-se en una resposta, en una possible sortida. La postmodernitat, molt positiva a l’hora de posar en dubte els dogmes moderns, ha donat pas a un relativisme moral, polític i cultural on està mal vist aportar solucions o visions unívoques (et poden titllar de determinista -mal vist dir marxista-, de colonialista, de solucionista, de blanc hetero, etc.). Ara es porten històries sense una fi concreta, moltes d’elles avalades per la coartada dels elements autobiogràfics (com si tota biografia fos interessant), o de fets reals. Per exemple, un curt explica una violació en una ciutat de províncies, mostra el drama (desesperant i cruel) de la víctima, però acaba sense implicar a ningú en la seva protecció o en elements que ajudin a combatre/protegir futures agressions (mal vist acabar denunciant a comissaria, o acudir a les oficines d’ajuda de la dona, o mullar-se en alguna solució). Això sí, la crítica cinematogràfica lloarà la valentia de tocar aquest tema, tot ignorant, per exemple, El manantial de la doncella (1959), on I.Bergman plantejava el tema, en un context medieval, amb la complexitat de la brutalitat masclista, la venjança i els dubtes morals.

El fenomen de les sèries també ofereix alguna pista. Històries-riu, com la vida mateixa, que van plantejant situacions entrecreuades (si no obertament paral·leles), que es puntuen amb “nusos” (dits tambè turning points), que no ofereixen desenllaços clars (per què els guionistes han de seguir tenint feina), deixant oberts seqüeles, preqüeles i spin-offs, en funció de l’èxit d’audiència. Hi ha excepcions: per exemple, Txernòbil (2019), on hi ha una clara voluntat de donar una visió complexa i crítica (els russos volen rodar la seva versió, si no l’han feta ja), que permeti aprendre i revisar errors. Clar, és una minisèrie de cinc capítols (que podríem considerar un llargmetratge expandit), que no permet seqüeles ni preqüeles, i que elabora magistralment (amb salts temporals) la idea d’Aristòtil: presentació, nus i desenllaç. (Evidentment hi ha més exemples modèlics, de series, de llargmetratges: encara ens queden Ken Loach, Isabel Coixet, David Simon, Roy Andersson,… per exemple).

Pel·lícules sense desenllaç, sèries que van obrint portes per no enfrontar l’espectador al compromís moral del desenllaç, històries i autors que es vanten de no oferir respostes, sinó de plantejar preguntes, com si això fos una bondat narratológica i ètica… no és això el nostre i actual “esprit du temps“? No passa el mateix en política? Presentació, nus i… seqüeles, preqüeles i spin-offs; mai la valentia d’oferir un clar desenllaç, una proposta amb els seus riscos i la seva veritat incòmoda, malgrat que es pugui perdre intenció de vot. Però no: política emocional populista i pendent de l’audiència (i a poder ser que duri moltes temporades).

Estem davant de reptes colossals: les generacions joves viuran molt pitjor, les tensions socials i vitals provocades per la crisi climàtica, les injustícies flagrants del postcapitalisme són quasi inabastables. I la majoria dels nostres narradors (alimentats pel públic, per l’audiència, no ho oblidem) no s’atreveixen a participar en el debat, en la formulació de solucions possibles, en la implicació activa amb la ciutadania per empoderar-se d’un futur complex.

No, no hi ha “The end“. Potser per què ningú el vol filmar: ja hi seran tots els braços, mòbil amunt, gravant en directe el col·lapse. I no caldran plataformes ni cinemes per veure el resultat. Ni xarxes per penjar-ho: el núvol haurà petat.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides