He de reconèixer que la caiguda de Kabul en mans dels talibans i el desgavell de l’aeroport m’ha afectat. Potser perquè coincideix amb el vintè aniversari dels atemptats de l’11 de setembre que ens van canviar com a societat i van canviar moltes coses. Potser perquè m’ha retornat al moment vital en que estava jo amb 42 anys i ara m’ho miro des de l’escepticisme dels 62. A primers d’agost, quan vaig tenir clar i així ho vaig afirmar en diversos mitjans, que la caiguda de Kabul seria molt més ràpida del que deia el president Biden i el Pentàgon, i la retirada dels Estats Units seria més caòtica que la de Saigon, vaig voler retornar emocionalment al 2001. I un vespre vaig rellegir fragments del llibre editat per la Fundació La Caixa “Afganistan, un història mil·lenària”, fet amb motiu de l’exposició que el Centre Cultural de la Caixa, llavors al Palau Macaya del Passeig de Sant Joan, que s’inaugurava el 3 d’octubre de 2001, exposició ideada després de la destrucció de l’11 de març de 2001 per part dels talibans dels Budes de Bamiyan, per La Caixa conjuntament amb el Museu Nacional d’Arts Asiàtiques de París que aportava algunes peces,
L’exposició i el llibre combinaven art, història, descripcions de les ètnies que l’habiten i explicacions de geopolítica sobre aquest país que es constituí com a tal el 1747, i que ni abans ni després cap imperi va aconseguir dominar, tampoc els britànics durant les guerres anglo-afganeses del segle XIX. També tenia diversos mapes, un dels quals, més a més d’indicar les zones on cada grup era majoritari: uzbeks, tadjiks, paixtuns, hazares xiïtes o turcmans, amb els seus vincles amb els estats veïns, marcava la línia de front de la Vall del Panshir, des d’on combatia als talibans el comandant Ahmad Massud. Massud va ser assassinat el 9 de setembre per dos membres d’Al Qaida i l’11 de setembre, tres setmanes abans de la inauguració de l’exposició de La Caixa, Osama Bin Laden des d’Afganistan feia atacar les Torres Bessones. Pocs dies després començava la guerra dels Estats Units i l’OTAN a l’Afganistan. No cal dir que l’exposició pensada només com un crit d’atenció per la destrucció dels Budes de Bamiyan, va esdevenir un èxit mundial.
Aquests dies per mi tristos de la caiguda de Kabul, també he retornat a un altre referent sobre aquest conflicte. Un referent televisiu, la sèrie Hospital de Campanya (Combat Hospital en anglès), que esta disponible a Movistar televisió. Producció canadenca-americana, feta el 2011, deu anys després de l’inici de la intervenció internacional al país, que va emetre TV3, que donava la visió humana del conflicte des del punt de vista d’un hospital de l’exercit canadenc a Kandahar, que atenia civils i militars, i mostrava també l’esforç del personal mèdic femení per educar sanitàriament a les dones afganes i intentar, amb la col·laboració d’una agent de policia afganesa, que aquestes poguessin superar les traves culturals imposats pels homes. Sèrie en la que l’actriu Michelle Borth, una de les meves muses eròtiques que ara intervé a Hawai 5-0, interpreta el paper de la cirurgiana Rebeca Gordon. Potser per retratar un hospital de militars canadencs, tenien una actitud més empàtica vers els civils afganesos que la que tindrien els membres d’una unitat mèdica del Estats Units. Però és evident que a l’Afganistan no hi va anar l’OTAN, l’ONU i nombroses ongs només per matar Bin Laden i destruir cèl·lules d’Al Qaida, sinó que es va dir a la població afganesa que se l’ajudaria a fer una societat democràtica i amb més oportunitats per les dones, on tothom fos escolaritzat.
Tant cert com que no es pot construir una democràcia a força de bombardejos, un element que ha dificultat molt la transformació de l’Afganistan ha estat el tribalisme i la corrupció que impregna la societat. 104 espanyols han mort a l’Afganistan en atacs o en accidents, i a diverses televisions espanyoles apareixen aquests dies vidues de policies nacionals i soldats espanyols morts, lamentant que tant dolor no hagi servit per res.
El president Ahsraf Ghani va fugir, però el vicepresident Amrullah Saleh, proclamant-se president en funcions, s’ha refugiat amb part del govern a la Vall del Panshir des d’on el fill del comandant Ahmad Manssud ha cridat a la resistència. L’ex president Hamid Karzai i l’ex primer ministre Abadullah Abadullah s’han reunit amb els líders talibans que voldrien la benedicció i col·laboració d’aquests dos pel nou govern de l’ara anomenat Emirat d’Afganistan i guanyar-se així un certa legitimitat. Uns talibans que diuen que han canviat i deixaran treballar i estudiar a les dones. No és un retorn a 2001 perquè ara hi ha internet i els joves són diferents als de llavors, a Kabul continuen emetent televisions independents molt crítiques amb els talibans i a les ciutats es fan manifestacions on la gent reivindica la bandera tricolor, front la blanca dels talibans, pel que el futur encara no està escrit. Falta encara l´últim avió i helicòpter abandonant Kabul, deixant a terra milers de persones que se senten enganyades i traïdes. Aquella potser serà la última imatge d’un fracàs.
