Una altra sentència dels avals està en camí

Laporta, com el 2003, preveu aprovisionar pèrdues de 138 milions contra la devaluació de jugadors en la temporada equivocada

Joan Laporta a les eleccions del 2003 (FC Barcelona)
Joan Laporta a les eleccions del 2003 (FC Barcelona)

La imaginació i la fantasia comptable de Joan Laporta no tenen límit, ni tan sols el de la jurisprudència, la qual el 2003, a l’inici del seu primer mandat, li va revocar la mateixa argúcia o truc, mitjançant el qual va voler colar a la factura de Joan Gaspart 64 milions de les seves pèrdues. Exactament el mateix que ara tracta de repetir reproduint aquest escenari de l’estiu del 2003, volent eludir la seva plena responsabilitat en la liquidació de l’exercici 2020-21 i carregant, a més, 138 milions d’euros a les pèrdues amb idèntic mètode. El 2003 ho va fer per 64 milions, aprofitant que com a junta nouvinguda podia formular els comptes del període 2002-03. L’assemblea ho va aprovar perquè, gràcies a un vergonyós pacte de no-agressió amb Joan Gaspart, el nou president Joan Laporta va renunciar a presentar una acció de responsabilitat.

Se les prometia felices fins que una demanda d’un soci del FC Barcelona, Vicenç Pla, per no haver presentat l’aval corresponent a la temporada 2002-03, almenys en la proporció directa de l’impacte de les seves decisions, va fer saltar per l’aire tota la comptabilitat. Després d’una sentència favorable a la junta de Laporta en primera instància, l’Audiència Provincial la va revocar i, finalment, el Tribunal Suprem va ratificar la condemna de prestar l’aval corresponent als directius de Joan Laporta amb el càrrec en vigor en el moment d’elevar-se a ferma la condemna.

La sentència va tenir en compte, molt pulcrament, que no podia imputar-li a l’efecte de l’aval les pèrdues de l’última temporada de Joan Gaspart i Enric Reyna, però sí considerar aquests 64 milions afegits com a fruit d’una decisió absolutament derivada de la seva gestió, vàlida des del 22 de juny de 2003. La sentència explicava que, en el cas judicial, “l’origen del conflicte està en l’exercici 2002-2003, en el qual el Futbol Club Barcelona va tenir unes pèrdues molt importants, de l’ordre de 164 milions d’euros. Si Joan Laporta i els seus directius haguessin regentat el club durant tot aquest exercici, no hi hauria lloc a molta discussió: per a l’exercici següent haurien hagut de prestar aval per aquesta quantitat més el 15% del pressupost de despeses del 2003-2004”.

“El problema és que el mandat en qüestió es va iniciar gairebé al final de l’exercici 2002-2003, el 22 de juny d’aquest últim any concretament, data en què es va produir la presa de possessió de la Junta Directiva presidida per aquest senyor. L’afirmació bàsica del demandant és que en el període del 22 al 30 de juny de 2003 aquesta nova junta va adoptar decisions que van conduir a incrementar el resultat negatiu de l’exercici de l’ordre de 70 milions d’euros (…) És a dir, sosté el demandant que en el període del 22 al 30 de juny de 2003, responsabilitat de la nova junta, es van generar pèrdues al voltant dels 70 milions d’euros i que aquests diners no poden ser bandejats a l’hora de contemplar els avals a prestar en l’exercici 2003-2004 i successius”, afirma la sentència.

La reacció jurídica absolutament fallida de la defensa de Laporta va ser aferrar-se a l’aprovació d’aquesta mesura en l’assemblea. “El plantejament -va replicar l’Audiència Provincial– no pot admetre’s per la senzilla raó que el soci demandant no impugna els comptes que va aprovar l’assemblea, sinó que es funda precisament en ells per a mantenir la seva tesi. El que sosté el demandant és que, del total de les pèrdues que es van registrar i comptabilitzar en aquest exercici, una part és imputable a decisions preses per aquesta junta en el curt període d’entre el 22 i el 30 de juny del 2003 i que, en conseqüència, aquestes pèrdues imputables a la seva gestió han de ser tingudes en compte per a aplicar els mecanismes compensatoris” dels avals.

Ho va deixar molt clar: “una provisió és el reconeixement d’una pèrdua, present o futura. Aprovisionar és, per tant, reconèixer en la comptabilitat una pèrdua. Ha de fer-se, conforme al principi de prudència comptable, de seguida que es coneix la pèrdua, tant si se sap amb seguretat que s’ha produït o es produirà, com si no existeix seguretat, però sí un grau apreciable de probabilitat”. I va afegir: “Quan la junta va aprovisionar la pèrdua que sabia s’anava a produir en un futur immediat a conseqüència de les seves decisions, va fer el que devia en bona tècnica comptable. El contrari hauria estat irregular. El que sí que va fer malament, segons el parer d’aquest tribunal, va ser no tenir en compte, a l’efecte d’avals, una part de la pèrdua en comptabilitat de l’exercici 2002-2003, quan aquesta part de la pèrdua es va asseure en la comptabilitat per conseqüència de decisions preses per la Junta Directiva presidida per Joan Laporta”.

Els demandats van argumentar que “el valor comptable de determinats jugadors en la comptabilitat del club era excessiu, atès el seu rendiment esportiu i que, en conseqüència, havia de reconèixer-se aquesta pèrdua de valor mitjançant les corresponents provisions. Òbviament, al mateix temps que es decidia prescindir d’ells”, que és el que Ferran Soriano va dir en l’assemblea, reafirmant que l’afectació comptable es produiria a partir de l’exercici 2003-2004. En la mateixa memòria constava el textual del propòsit: “La Junta Directiva actual, amb posterioritat a la presa de possessió i abans del tancament de l’exercici, ha pres una sèrie de decisions envers la no continuïtat de determinats jugadors de la plantilla professional de futbol del Club existent a 30 de juny del 2003, sobre la base del nou projecte esportiu definit pel cos tècnic del Club”.

S’afegeix que, “amb posterioritat al tancament de l’exercici, aquestes decisions es van materialitzar en part i hi havia negociacions en curs per a la desvinculació del club o la cessió de la resta de jugadors sobre els quals s’havia decidit la seva no continuïtat. I, en efecte, tots els jugadors aprovisionats, la relació dels quals apareix en la pàgina 15 del dictamen pericial dels demandats, van ser baixa en el club durant els anys 2003, 2004 i 2005”.

La sentència, complementàriament, va entrar en l’anàlisi de les conseqüències. “En definitiva, no és admissible l’argument que, com els resultats esportius del Futbol Club Barcelona van ser dolents durant uns certs períodes de temps, això demostrava que una certa part de la seva plantilla de jugadors estava sobrevalorada i, per tant, havia de reduir-se aquesta sobrevaloració, dotant les provisions corresponents. Primer, perquè no es va tractar en aquest cas simplement d’això, sinó que, com hem vist amb detall, la Junta Directiva del club va decidir prescindir dels serveis d’aquesta part de la plantilla. Segon, perquè un argument semblant pot posar en perill els objectius perseguits per la llei de garantir l’estabilitat econòmica dels clubs esportius professionals, després d’una època en què es van produir determinades situacions de crisi econòmica. És evident que en la vida de tot club esportiu es produeixen èpoques de mals resultats esportius. No pot admetre’s que, en tals casos, les decisions que es prenguin per a reestructurar les plantilles de jugadors, amb la finalitat de remeiar aquestes situacions de crisi esportiva, no es reflecteixin com a pèrdua generada pels qui prenen aquestes decisions”.

I segueix: “Permetre tal cosa seria tant com exonerar de la responsabilitat que la llei imposa a qui adopta decisions d’aquesta classe, que solen ser d’una enorme importància econòmica, donat el cost que pot tenir prescindir de jugadors professionals. Tots els clubs que travessen per males ratxes esportives podrien acudir al mètode o raonament que esgrimeixen els aquí demandats: com hi ha hagut mals resultats esportius, això demostra que un cert nombre de jugadors no tenia el valor esportiu esperat, ni per tant l’econòmic que constava en la comptabilitat del club, de manera que podria aprovisionar aquest menor valor, la provisió del qual s’aplicaria després al cost de prescindir d’aquests jugadors. Cost que, per aquest camí, mai seria imputable com a pèrdua als directius que adoptessin aquesta classe de decisions”.

“Unes decisions que, repetim, són, potser, les de major importància econòmica que poden adoptar els directius de clubs, perquè si contractar jugadors pot costar molts diners, prescindir d’ells pot tenir una gran repercussió també en la vida econòmica de qualsevol club. Amb aquesta manera d’argumentar i de procedir seria fàcil que s’eludís la responsabilitat que, per les pèrdues que registrin els clubs, imposa la Llei de l’Esport als membres de les seves juntes directives, de manera que es frustrés la finalitat perseguida per la llei de garantir l’estabilitat econòmica de les entitats esportives professionals”, explica la sentència.

Joan Laporta, l’entossudit, cerca, com el 2003, negar el passat amb decisions que no li puguin pesar en el seu futur. Podia, és clar, haver resolt aquest problema tan fàcilment com no haver-se presentat a les eleccions o no haver afirmat que posseïa la solució. Així va començar el seu primer mandat amb un intent de trampejar les seves pròpies responsabilitats, el mateix que ara. I va acabar, com és sabut, amb el Barça en la ruïna, amb més deute net que ingressos i, encara avui, negant que els seus resultats econòmics, aprovats en assemblea i ratificats per una sentència de l’Audiència Provincial, fossin negatius. La compulsió de mentir, enganyar i aprofitar-se del Barça i del seu pusil·lànime entorn mediàtic li pot per sobre de totes les coses. Sabent que pot haver-hi un altre Uzbekistan, per què no sentir-se, com afirma, animat i optimista? Segur que les coses remuntaran -els seus assumptes, clar-. De moment, han millorat els de Neymar i els de Florentino gràcies a ell.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides