La urgència d’acabar amb el sensellarisme

Per sort o per desgràcia, de vida només n’hi ha una. Si el conjunt de la humanitat tingués més en compte aquesta realitat, molt probablement no hi hauria les guerres que hi ha, els països més desenvolupats vetllarien més pel benestar dels països més pobres o els debats a casa nostra estarien més centrats en qüestions com l’erradicació de la pobresa infantil o la millora de la sanitat o l’educació. El món, en definitiva, funcionaria de forma molt diferent.

Vaig tenir aquest conjunt de pensaments fa més de dos mesos després de conèixer un home de cinquanta anys que, malauradament, estava vivint al carrer. Desconec com hi havia arribat i quant de temps hi portava, però oferia un bon aspecte i la seva voluntat era tenir un futur millor. No volia dormir al carrer. Afortunadament, al cap de pocs dies de conèixer-lo vaig saber que havia reunit els diners suficients per poder-se pagar el lloguer d’una habitació. La mala notícia, per contra, és que existeix la possibilitat que en els pròxims mesos no pugui pagar-se les despeses de l’habitació pel fet que els seus ingressos provenen de la ferralla que recull al carrer.

Les dades oficials assenyalen que a Catalunya hi ha més de 50.000 persones que pateixen una situació de sensellarisme. Les xifres són esfereïdores. Es fa difícil d’entendre que en una societat com la catalana, on hi ha una bona qualitat de vida segons la majoria d’indicadors hi hagi tanta gent que visqui en aquestes condicions vitals. Alguna cosa com a societat no devem estar fent bé.

Tot i que la Generalitat, juntament amb altres administracions municipals i supramunicipals, ha adoptat mesures per fer front al sensellarisme, la realitat és que el govern català sembla estar més pendent de les qüestions identitàries que no pas d’autèntiques problemàtiques socials com aquesta. S’imaginen que el govern de la Generalitat destinés tots els recursos econòmics, esforços polítics i propaganda que ha dedicat al procés independentista a combatre aquesta realitat social? Segurament no estaríem on estem, perquè, per començar,  seria un tema que centraria molt més l’atenció política, informativa i mediàtica.

Amb tot, crec que el nostre país, Europa i el món haurien de fer més cas de les paraules de Jacinda Ardern, primera ministra socialdemòcrata de Nova Zelanda, que va assegurar l’any 2019, en el marc de la presentació d’un pressupost que tenia com a objectiu el “benestar real” de la ciutadania, que “ningú vol viure en un país que creix, però on hi ha famílies sense llar”. Doncs això.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides