El que Josep Maria Bartomeu no diu literalment en la seva carta al president Joan Laporta és encara més fort i greu que la relació precisa i ordenada de les habilitats que l’incapaciten, per la seva demostrada ineptitud, per a governar el FC Barcelona. El considera l’únic i el gran culpable d’haver provocat la marxa de Messi, sent plenament conscient que el FC Barcelona necessitava una estratègia economicofinancera àgil i experimentada que l’actual president ni ha liderat ni ha permès posar en marxa. La reiterada imputació “d’inacció” serveix per explicar el seu fracàs en tots els àmbits operatius, excepte en el seu interès a renunciar als 16,5 milions de Neymar. Una decisió absolutament incompatible amb l’excusa “d’anteposar els interessos del club” per justificar haver fet malbé la relació del Barça amb Messi i la seva personal.
El problema per Laporta radica, exclusivament, en el fet que totes les seves solucions són improvisades i que, per aquesta mateixa raó, neixen condemnades a la fatalitat i al fracàs, a curt, mitjà i llarg termini. Quan va guanyar les eleccions, va passar per sobre la credibilitat i el reconegut prestigi de Jaume Giró, enginyer financer i figura rellevant per als seus plans d’actuació econòmica. Laporta se’l va carregar perquè actuava amb serietat, organització i amb el compromís de treure al Barça d’una greu situació econòmica que, no dubtava, tenia el seu origen i clau en la reducció dels ingressos.
A Jaume Giró el va fer fora mitjançant dues maniobres. La primera, relegar-lo a la vicepresidència econòmica quan li havia promès la vicepresidència primera, és a dir, ser el segon a bord. La segona, negar-se -Laporta i els directius històrics- a prestar el mateix aval que la resta. El recentment guanyador de les eleccions va plantejar que els “nous” eren els que s’havien d’encarregar de buscar, trobar, signar i pagar pràcticament la totalitat dels 124 milions exigits per l’aval. Jaume Giró descobreix en aquest moment el veritable Laporta, mentider i perillós company, en un viatge on la condició de ser directiu implica una gran responsabilitat, i posar en joc i en risc un patrimoni personal molt important que, com es veurà en el seu moment, el president i la seva vella guàrdia han eludit de nou, com sempre.
Joan Laporta, sempre pèssim estrateg i pitjor gestor, va substituir un professional de les finances, a un expert com Jaume Giró, per un avalador, o varis, acceptant fins i tot un testaferro d’Audax com a vicepresident econòmic. Aquest dia, sense saber-ho, Laporta es va electrocutar fonent els pocs ploms del club. El nyap, el fet de sortir del pas a força de celebrar i cantar en ple carrer -malgrat el confinament-, a les cinc del matí, brandant un aval maleït comença a tenir conseqüències directes amb fets com el de Messi o el retard impresentable en la inscripció de jugadors i amb els deures del club, tots per fer.
La premsa hauria estat implacable amb qualsevol altre president que s’hagués anat de vacances després de fer el ridícul mundial amb Messi, aparèixer com el gos falder de Florentino Pérez i despreocupar-se’n de la inscripció dels nous fitxatges. Els periodistes haurien estat, també a les xarxes, cruels i insaciables. A Joan Laporta, en canvi, aquest exèrcit d’estupefactes i també enganyats periodistes li busca justificacions i excuses que, és clar, comencen i acaben en el mateix discurs: l’herència de Josep Maria Bartomeu.
Aquest periodisme és el mateix que no va explicar, encara que ho coneixia al detall, l’enrabiada i la set de venjança del vestuari contra Bartomeu per reduir el 12% del salari dels jugadors i alleugerir pes econòmic i toxicitat del primer equip amb les baixes de Luis Suárez i Arturo Vidal, entre d’altres. El vestuari, sobretot Messi, va jugar a fer fora a Bartomeu sabent que darrere venien les eleccions i un guanyador, Joan Laporta, amb el qual s’anaven a entendre i a continuar guanyant molts diners. Els Messi, legítimament, podien exigir-li al Barça un esforç, però van cometre l’error de confondre a Laporta amb el Barça.
El contingut de la carta de Josep Maria Bartomeu empitjora la gravetat d’un fet consumat, irreversible i d’extrema gravetat: l’únic responsable de la liquidació de l’exercici 2020-21 és la junta directiva de Joan Laporta. Perquè després d’expulsar l’anterior president l’octubre de 2020, se sabia i es va advertir al barcelonisme de l’impàs de la Comissió Gestora i de la necessitat d’actuar de pressa i eficaçment per part de la nova junta entrant, a partir del 17 de març del 2021.
Avui, aquests directius segueixen en ‘out’, creient-se el conte d’un president que se’n va de vacances o es dedica més als seus negocis que a resoldre els problemes del FC Barcelona. Estirar-se a dormir sobre el matalàs de l’herència és l’actitud del gandul. Sobretot, quan aquesta herència ja és, en gran part, per la seva inacció, una responsabilitat estatutària cent per cent de Joan Laporta, tal com li ha recordat Bartomeu.
Haver fet, per omissió, negligència i incapacitat, molt més gran i pesada aquesta herència juga en contra seva. Si defensar el Barça i el seu patrimoni, els seus propis comptes, és deixar de reclamar-li 16,5 milions a Neymar no és d’estranyar que tots dos, Neymar i Messi, avui se n’estiguin rient a costa seva en un altre club.
