La taula de diàleg dels idiotes

La taula de diàleg entre la Generalitat i el govern espanyol que, segons van pactar Pere Aragonès i Pedro Sánchez, es reunirà previsiblement la tercera setmana de setembre, va camí de néixer morta. D’ençà que van decidir recuperar-la, l’ala catalana de la taula no ha desaprofitat l’oportunitat de menystenir-la i usar-la com a arma llancívola. En tractar-se d’una iniciativa d’Esquerra, Junts la critica; a l’inrevés, segurament passaria el mateix. El tercer en discòrdia, la CUP tampoc hi aposta. Es tracta de la història de sempre, que l’expresident del govern espanyol, José María Aznar, resumia amb un explícit: “Abans que Espanya, es trencarà Catalunya”. Una màxima que l’independentisme sembla disposat sempre a no esmenar. Així, la divisió per la taula de diàleg s’ha convertit en un dels temes d’aquest estiu, com la idoneïtat o no de l’ampliació de l’aeroport del Prat, la maldestra gestió del cas Messi, les elevades temperatures, l’extinció dels incendis o els rècords històrics en el preu de la llum.

La taula de diàleg em recorda El sopar dels idiotes, excel·lent obra teatral de Francis Veber, en què Pierre Brochant, un editor parisenc, celebra cada dimecres amb els seus amics, tots ells importants homes de negocis de París, el que ells anomenen “el sopar dels idiotes”, una trobada en la qual cadascun dels assistents ha d’anar acompanyat d’un personatge estrany o esperpèntic, del qual tots puguin riure’s. Aquell que presenti el convidat més idiota del sopar rep el reconeixement dels seus companys al final de la vetllada. Vist el sainet d’aquest estiu, costa d’estriar el guanyador de la nostra taula dels idiotes.

Mentre Esquerra defensa donar-li una nova oportunitat al diàleg, l’hereva díscola de la pactista Convergència, posa tot el seu empeny en dinamitar la taula abans de començar. Per la seva banda, la CUP es dedica a interpretar el seu millor paper, el de mosca collonera; els anticapitalistes insinuen dia sí dia també que potser no cal deixar esgotar el marge de confiança de dos anys amb el que fa dos dies es van comprometre amb Aragonès. Mentrestant, el govern de Sánchez somriu i es frega les mans. Així, amb aquest panorama desolador, no sembla gens agosarat pensar que la taula de diàleg neix si més no tocada. Manllevant la dita, dos no dialoguen si un no vol, i en aquesta taula no tots semblen remar en la mateixa direcció.

Si bé és cert que el combat del diàleg no pinta fàcil, les postures de les parts continuen sent molt extremes, no és menys cert que és d’idiotes llançar la tovallola abans de començar. Si els polítics no dialoguen, o no ho intenten, de què punyeta serveix la política?

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides