No, la pandèmia no tindrà el seu Nühremberg

Recentment s’ha estrenat la cinquena temporada de The Good Fight, una excel·lent sèrie que és com un gran fresc de la Nord-amèrica actual, a través de les històries que succeeixen a un bufet d’advocats afroamericà. Creada pel matrimoni format per Robert i Michelle King, s’hi nota la mà de l’inefable Riddley Scott -en funcions de productor executiu-, autèntic Rei Mides capaç de convertir en or tot producte audiovisual que toqui.

Doncs bé, en el seu cinquè capítol es relata com durant la pandèmia un hospital arriba a l’extrem d’aïllar malalts de coronavirus a una sala sense el més mínim equipament mèdic (significativament anomenada the pit, és a dir, el pou), a l’espera de què acabin morint, sense que els seus familiars puguin acompanyar-los en els seus últims moments. Com era d’esperar, els malalts són negres i llatins (negres i llatins pobres, és clar). És a dir, Estats Units ja està fent autocrítica -ni tan sols a nivell de ficció televisiva- de la seva gestió de la malaltia, abordant-ne els punts més foscos i escabrosos, aquells que inevitablement ens aboquen a les parts més sòrdides de l’ànima humana.

A Espanya, tanmateix, estem en plena eufòria vacunal. La quantitat i celeritat de les vacunacions ocupen gran part del debat públic sobre el coronavirus. No toca ser l’aixafaguitarres. Però a un, que és un manefla, la contemplació d’aquest capítol de The Good Fight li va provocar una insidiosa sensació de dejà vu. On i quan havia sentit parlar d’una cosa semblant a Espanya? Quin fosc vincle unia el nostre país amb l’episodi d’una sèrie americana?

Dec a un periodista d’El Triangle, Siscu Baiges, haver-hi trobat la clau, la connexió. Concretament a la seva magnífica entrevista a un altre periodista, Manuel Rico (https://diaritreball.cat/manuel-rico-a-les-residencies-van-morir-milers-de-persones-que-no-havien-dhaver-mort/), director d’Investigació d’Infolibre i autor del monumental treball “Vergonya! L’escàndol de les Residències” (Planeta). Al llarg de les seves 411 pàgines, Rico analitza aquell costat fosc i escabrós de la gestió del coronavirus que van ser les residències geriàtriques. Entre altres temes, l’autor denuncia com, per a evitar el col·lapse del sistema sanitari en els primers mesos de pandèmia, certs governs autònoms (sense distinció d’ideologies, ja que acusa tant Díaz Ayuso com Quim Torra) van aplicar criteris per a impedir que la gent gran resident amb símptomes de covid fos traslladada als hospitals. Tampoc es va intentar implementar cap alternativa (medicalització dels geriàtrics, derivació a hospitals privats, habilitació d’altres espais, etc.). Simplement van deixar que es morissin allà, contagiant i multiplicant la malaltia, condemnats a la pitjor de les morts: sense atenció mèdica decent i en soledat, privats completament de la companyia dels seus éssers estimats. El govern central, per la seva banda, no va moure un dit per a evitar-ho, malgrat disposar dels poders que li atorgava l’estat d’alarma.

 Aquesta política inhumana, bestial, va provocar l’esgarrifosa xifra oficial de 20.628 morts als geriàtrics durant la primera onada, encara que l’autor creu possible que el nombre real pugi a més de 35.000. A la segona onada van morir 4.000 residents més. Fets que en la seva opinió suposen, en el millor dels casos, “un sistema que va romandre noquejat”. I en el pitjor, “la major violació de drets humans d’un col·lectiu a les darreres set dècades de la història d’Espanya”.

  El cas és horripilant i immoral, i retrata, en la meva opinió, la psicopatia de certa classe política. Però també la de tota una societat: Com va dir en el seu moment Miguel Ángel Vázquez, president de la Sociedade Galega de Xeriatría e Xerontoloxía, “la gent gran es mor i no passa res. Si morissin nens hauria cassolades, la gent sortiria al carrer. Per què no hi ha protestes?” I ell mateix es contesta: “Doncs perquè són vells i els vells no importen. Perquè esperem que es morin. És dur, però és així”. Per si no n’hi hagués prou amb això, Isabel Díaz Ayuso i Quim Torra no només no van ser penalitzats políticament per la seva gestió, sinó que tant la primera com JuntsxCat van obtenir magnífics resultats a les seves respectives cites electorals.

No, aquests crims no seran jutjats. No hi haurà un Nühremberg. Només cal veure el govern de Pedro Sánchez, que segueix negant-se sistemàticament a sotmetre la seva gestió de la pandèmia a una auditoria externa independent. L’únic important és vacunar-se. La campanya de vacunació va al ritme previst, assolirem els objectius previstos en el temps previst.

I les víctimes? Bah, només eren vells!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides