L’endemà, Laporta segueix atrapat en el seu propi parany

Ara mateix, tampoc té marge salarial per inscriure els nous fitxatges de la temporada

El president del Barça, Joan Laporta
El president del Barça, Joan Laporta

La legió de periodistes que, escrivint a la carta, s’havia cregut que la renovació de Messi “progressava adequadament” és la mateixa que continua utilitzant Twitter de la manera més agressiva i convulsa possible per atacar el passat (només de l’etapa Bartomeu). No per recuperar la informació històrica que, de vegades, pot donar les claus del futur.

Tres anys enrere, Joan Laporta, per exemple, afirmava que “si volem que Messi continuï a gust en el Barça, hem de fer fora Bartomeu immediatament”, afegint #ViaForaBartomeu. No fa tant, quan es va produir la baixa de Luis Suárez, també va aprofitar els seus dots de pitonissa per deixar per escrit el seu pronòstic: “(…) em fan sospitar que volen vendre a Messi, la qual cosa seria un error històric”. Clar que trobar un encert o un indici de veritat en el discurs de Laporta, en qualsevol moment del seu historial barcelonista, com a opositor o com a president, resulta complicat.

La jugada està cada minut que passa més clara. Laporta ha estat víctima de la seva pròpia supèrbia personal, perillosa, i d’aquest laberint en el qual s’ha ficat ara, acostumat com estava a cremar els diners fàcils que el Barça produïa quan no hi havia pandèmia. Sense haver mogut un dit, sense preocupar-se realment de si Messi pogués ser inscrit, sense preocupar-se de com fer-ho, Laporta es va posar a dormir creient que Javier Tebas li ho arreglaria, o potser la Superlliga, o que sempre tindria com a excusa l’herència financera, el deute i aquesta auditoria que ni apareix, però que s’usa per a espantar a tothom amenaçant que ve el llop.

Al final, ha resultat que ell ha estat la víctima d’aquesta fera, de la seva pròpia monstruositat com a gestor, inútil no sols per encaixar a Messi -tan fàcil com renovar-ho abans del 30 de juny-, sinó també a la resta dels fitxatges. Perquè avui, l’endemà, el Barça està en la mateixa situació, i el president es troba atrapat en aquesta imatge de mentider i enganya-vestuaris que li complicarà, i molt, tancar la plantilla. Amb Messi fora de l’equació el problema es redueix només un pèl. Queda el més fort: reduir almenys 120 o 125 milions d’euros per a poder inscriure als futbolistes nouvinguts.

Com ho farà? El temps és el seu pitjor enemic i l’economia que ha descurat s’ha convertit en la xarxa on ha caigut per no fer cas dels qui li van dir, començant per la Comissió Gestora, que activés el recurs del Barça Corporate. Una actuació que hauria estat suficient per a, si més no, fer front a una situació irremeiablement complicada.

Messi pot afirmar, a la seva manera, que es rebaixava el salari a la meitat, fet que era cert només des del punt de vista del cobrament: guanyaria 40 milions en cinc anys, jugant només dues temporades. El que no diu Messi ni la resta dels jugadors és que, en realitat, el club ha deixat d’ingressar més del 40% del que es preveu. Diferir els pagaments és una solució per a la tresoreria, però no arregla el veritable problema de fons, que és pandèmic. Bartomeu tenia una plantilla cara, caríssima, contra 1.000 milions d’ingressos que ara no poden materialitzar-se. Un argument sòlid i explicable als jugadors si el president és el primer a ajustar-se el cinturó, aquest que ja no dona més si -excessos en Botafumeiro-, i no li regala a Neymar més de 20 milions que són del club, defensats pels serveis jurídics.

Així no es convenç a ningú. Tots els futbolistes als quals Bartomeu va aplicar una rebaixa del 12% en la temporada 2019-20, sobretot les vaques sagrades, no li ho han perdonat. En la temporada següent, 2020-21 només van acceptar cobrar més tard sempre que ho fessin amb interessos. En aquestes està el club. Immòbil i amb un president desacreditat, golafre i en allò futbolístic servil envers Florentino Pérez, que és qui li marca la línia d’actuació. Li ho ha deixat molt clar el mateix Javier Tebes en un tuit: “Correcció. Sopem amb Joan Laporta el 14 de juliol, es va parlar i es va lliurar documentació del tema de CVC als executius del FC Barcelona, van explicar l’acord tancat amb Messi…’entusiasme a dolls'”.

També havia enganyat els seus propis executius i directius, perquè des del primer moment Florentino li havia ordenat que aquest acord amb CVC no era acceptable. Sembla evident que aquests mateixos drets que la Lliga vol explotar amb un soci inversor estan compromesos i signats pel Barça i el Reial Madrid amb la Superlliga. Tal és la situació que, aquest cap de setmana, Florentino i el president de la Juventus, Andrea Agnelli, han vingut a Barcelona a refrescar-li la memòria a Joan Laporta, que no és un president lliure dels seus actes. Està lligat de peus i mans també perquè Florentino va fer possible la pancarta del Bernabéu, preludi de l’adéu de Messi i de no se sap quantes catàstrofes més.

Li queden molt pocs dies per actuar, regalar jugadors, resar perquè els clubs amics es quedin uns quants futbolistes -amb les seves fitxes- i perquè el Kun Agüero no vulgui sortir corrent a un altre lloc. Ho té malament, cada dia pitjor perquè entre els seus -directius, executius, però sobre tots els avaladors- també comença a córrer el pànic i a visualitzar-se una tragèdia anunciada.

Si Joan Laporta ja va ser un gestor calamitós quan no hi havia pandèmia i entraven els diners a cabals -va arribar a situar en el 77% dels ingressos, un rècord absolut, la massa salarial- és fàcil imaginar fins a quin punt, incalculable, pot arribar la destrossa que ve. Ja no servirà el Barça Corporate. Potser cal parlar ja del Barça SA. En el club ja s’entrelluca com l’única solució possible.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides