Sobre l’odi intrínsec al l’espanyol

Per deixar constància sobre com hem viscut els castellanoparlants nascuts a Catalunya just després de la dictadura, en una època a la qual se suposa que la llibertat aconseguida havia de ser protagonista, i es va convertir en un camp de batalla per a alliberar els traumes causats per l’opressió del franquisme, voldria treure a la llum el com ens ha afectat al poble català la “llibertat” tan aclamada pels independentistes. Han proclamat odi de forma directa  als que no eren catalans de soca-rel.

«L’educació ha de tendir al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals; ha de promoure la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos».

Declaració Universal dels Drets Humans, 1948

Causa impotència observar com la política ha utilitzat el poble per aconseguir els seus fins, però no només als que ha oprimit directament prohibint-los ser lliures i verbalitzar en la seva llengua materna, sinó al “moviment independentista”, els que han sentit al seu pit la causa, i s’han vist decebuts pels seus “líders” una vegada darrere l’altre. Seria just tancar d’una vegada per totes aquest absurd conflicte, en cerca d’una llibertat que només existeix pels que ostenten el capital. Perquè si hem d’alçar la veu i dir la veritat, la majoria del poble català ha sigut silenciat darrere d’una estela de cants de sirena, s’ha empobrit i s’ha allunyat cent mil i una llegues de qualsevol mena de llibertat. Obligats a veure com el lloc on hem nascut es fa miques, s’esquerda, i va a la deriva en mans d’un  capità famèlic de poder.

Ens trobem en un bucle traumàtic on els catalans oprimits durant tant temps, i despullats del seu idioma matern s’han dedicat a fer exactament el que van fer amb ells, la lletra amb sang entra. I així, jo que estimo l’espanyol he hagut de sentir-me menyspreada de forma sistemàtica. Sabien vostès que al meu fill petit li van posar una falta greu per dir un Viva Espanya? Qui és l’opressor, senyors? Han estat utilitzant la repressió com a fil conductor per fer ús de la força, i continuar oprimint als que no són com vostès (els aris). Deixin d’utilitzar als morts per justificar les seves aventures, ja no tenen excusa per a posar-se darrere l’ombra de la llegenda negra.

Espanya ja no és aquella, i en tot cas els meus ancestres no van anar a Amèrica a explotar la terra i a violar a les seves gents, probablement estaven llaurant la terra, sembrant i recollint els seus propis fruits. Els meus avis no han fet mal a ningú, ni han imposat que es parli cap llengua. Han treballat com autèntics herois, i han aixecat aquesta Catalunya que ara veiem desaparèixer en mans d’usurers, que l’estan absorbint. Utilitzen mantres de líders com Gandhi, obviant la realitat de l’Índia, va perdre Pakistan, la seva major derrota. Criden Catalunya a remar  cap a un lloc on la misèria abunda, i les rates campen pels carrers com si fos casa seva.

Evolucionem senyors, aquesta Espanya, aquesta Catalunya,  ja no és amb prou feines en queda l’ombra, aquesta Espanya és la dels nostres fills, una terra seca i àrida, on el canvi climàtic és el veritable problema. No oblidem que ells son els líders del futur, i ni de lluny es troben davant el mateix escenari en el que es van trobar els nostres avis. Se segueixen gastant hores que el poble necessita que s’emprin en solucions, en lloc de moure la cua donant voltes en cercles mentre als carrers creixen les cues de fam. Un govern just es un que atén allò que és urgent, i llança allò innecessari al fons de l’oceà per  poder avançar cap a un futur lluny de qualsevol indici que ens recordi la nostra pitjor faceta com a nació. Encara que la globalització és protagonista, i som un conjunt de tots els pobles del món.

Després de la catàstrofe esdevinguda, prima el clamor de les gents, que baixa el teló i clama un: “fins aquí” a un procés que ja no té cabuda en aquest nou escenari, on un virus ens ha descobert totes les febleses del nostre vaixell, i ja no existeixen excuses per no atendre al poble treballador.