La doctrina Ilaix no s’aplica a tots per igual

El president s'atreveix a assenyalar-lo en públic amb una mà dura que no empra amb els 'grans' o amb els agents que són amics

Ilaix Moriba
Ilaix Moriba

S’ha posat de moda, o seria millor dir que Joan Laporta ho ha fet personalment, referir-se al cas d’Ilaix Moriba com a exemple d’actuació amb duresa, inflexibilitat i mà dura de la directiva, capaç de fins i tot deixar-lo en un racó sense poder pràcticament jugar. Ilaix ha de ser el boc expiatori. Una altra cosa ben diferent, un cop analitzats diferents casos que esquitxen aquesta transició del Barça cap a l’austeritat i les retallades pressupostàries, és que les actuacions i sensacions no semblin, de vegades, tan severes ni fermes.

Canvia molt si el futbolista és un nouvingut, una joia de la pedrera, o si es tracta, com Jordi Alba, Piqué, Busquets o Sergi Roberto, de jugadors consagrats. També de quin agent protegeix els interessos de cada futbolista. N’hi ha que són més amics de la casa com Jorge Mendes o Josep Maria Orobitg i altres agents que ho són menys.

No fa falta anar molt lluny per comprovar, per exemple, el tarannà tan diferent amb Ansu Fati, ara en mans de Mendes, amic personal de Joan Laporta. El tracte i les atencions milloren. Tant que va renovar fa un any si fa no fa, abans de la lesió, i pocs mesos després de l’aterratge de Joan Laporta ja es va plantejar millorar-li el contracte, extrem del tot inexplicable si no fos perquè al cap de Mendes continua estant la idea de traspassar-lo tard o d’hora. Ja va portar una oferta de 150 milions d’euros del Manchester United, rebutjada de ple per Josep Maria Bartomeu, i fa poc un altre club anglès va posar damunt de la taula 90 milions pel noi del planter.

Aquest flanc sempre sembla actiu. Hi ha pressa per millorar-li unes condicions que va acceptar quan va signar i que, per desgràcia per a ell, per culpa d’una lesió mal tractada, no ha pogut reivindicar al camp. És clar que el club ha de protegir-lo i acaronar-lo, sobretot impedint que la mà d’algun doctor passat de moda li destrossi la vida, però també ho és que res pot activar una millora del seu contracte donades les circumstàncies.

Mendes necessita recuperar la forta inversió realitzada en el seu moment per a aconseguir els drets federatius d’Ansu Fati, ja sigui per la via d’una ampliació de contracte prou generosa o bé per la via del traspàs, menys possible però no del tot tancada en una davantera on no s’hi cap -sobretot si torna Messi- i si no se’n van Griezmann i Martin Braithwaite i, a més, es consagra Memphis Depay com sembla evident.

Cal no oblidar que la renovació d’Ansu Fati, fins al 2022 per raons de la seva edat, començarà a ser notícia en el moment que torni a estar en condicions de jugar i de ficar gols. Se li aplicarà doctrina Ilaix? Ja és possible avançar que ningú no el tancarà en el vestuari del Barça B ni, com a Collado o Rei Manaj, se’ls amenaçarà de deixar-los sense fitxa si no atenen la necessitat de diners del club amb traspassos imminents. Segur que no.

Tampoc és una gestió senzilla i molts menys exemplar quan, per dalt, la mateixa directiva, malgrat el discurs sobre la necessitat d’estrènyer-se el cinturó, no és capaç de convèncer ni a les bones ni a les dolentes a cap de les vaques sagrades perquè es rebaixi la fitxa. Ben mirat, sí que podria donar-se una asimetria conciliable com a filosofia de club si, certament, els veterans reduïssin els seus salaris per sensibilitat i col·laboració amb la situació que viu el club a causa de la covid-19 i, per la seva banda, els més joves també s’adeqüessin a contractes menys ambiciosos a la seva edat a canvi d’uns bons i un escalat en funció dels seus progressos. No és així.

Els casos de Busquets, Sergi Roberto, Jordi Alba i Piqué segur que passen per les mans expertes d’agents que fa anys que negocien amb el club, conscients que cap de les vaques sagrades, tampoc Messi, ha rebaixat les seves pretensions en funció de l’edat, rendiment i situació del club. Si Messi no dona l’exemple, perquè no és veritat que vagi a cobrar menys, sinó que la seva fitxa es difereix en pagaments que haurà de cobrar quan ja estigui jugant a Miami -veurem si això passa els controls del joc net, els fiscals i els de la pròpia competició-, no sembla probable que els altres acceptin una fórmula diferent i molt menys que els altres segueixin el seu exemple. O s’estreny el cinturó tot el club -el president Laporta genera unes factures astronòmiques en restauració- o no sembla que les despeses puguin reduir-se com exigeixen les circumstàncies i la Lliga de Futbol Professional.

Tot es complica, a més, quan el futbolista jove queda al marge de la negociació per ser menor d’edat i es requereix a la força la tutela legal dels pares que, al seu torn, milloren ràpidament el seu tren de vida gràcies a les bestretes d’aquests agents que al final són els qui s’asseuen en la taula a negociar sense la menor predisposició d’aprimar les seves pretensions. Amb una oferta de la Premier a la butxaca se senten poderosos.

Tampoc és res nou. Jordi Alba, com Gerard Piqué o Èric Garcia, van marxar del club en idèntiques circumstàncies i van acabar tornant perquè per guanyar títols i assaborir l’elit del futbol només el FC Barcelona produeix i genera l’ecosistema adequat.

El que no es pot, ni es deu, és extrapolar la doctrina Ilaix com a axioma del nou barcelonisme, ni tampoc criminalitzar al jugador sense explicar ni assenyalar a pares i agents com s’està fent, només perquè la premsa aplaudeixi a Joan Laporta posant a Ilaix al centre de la polèmica. És possible respectar a Ilaix, com a Busquets o a Piqué, sense necessitat que el futbolista sigui presa fàcil per a les feres del periodisme i de l’afició.

Clar que en el seu moment IniestaPuyol, Xavi, Valdés, Cesc, Bojan o Arteta -aquests últims se’n van anar- o el mateix Messi també van tenir la temptació i l’oportunitat d’escapolir-se. La inexperiència del futbolista i l’ambició del seu entorn -pares, agents, fiscalistes i comercials- són un còctel terrible. Però assenyalar només a Ilaix, el jove futbolista, abusar de la seva condició d’inferioritat apartant-lo com un empestat és més aviat de covards. La directiva no s’atreveix a actuar igual amb tots els que necessiten mà dura. I compte perquè, en qualsevol cas, segons quins actes i decisions a la llarga poden passar factura.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides