El buidament que no es va produir

“Oportunitats per deixar-ho tot i anar-se’n al poble a viure (amb o sense diners)”. “Aquests pobles de menys de 300 habitants et serviran per organitzar les vacances i fugir de la calor infernal de la teva ciutat”.

En una cerca bàsica a internet, m’ha sorprès trobar aquests titulars de diaris. Com es pot viure sense diners, sigui on sigui? En concret, quin és el poble on es pot viure sense diners? Totes les nostres ciutats pateixen una calor infernal de la qual s’ha de fugir? No hi ha cap poble de menys de 300 habitants on faci, també, una calor infernal?

Vistes així, desencaixades del context, aquestes frases cridaneres semblen prou frívoles, encara que al capdavall tinguin la intenció d’incentivar el turisme o la desmassificació de les grans ciutats.

Jo visc en un poble petit. O mitjà. Un poble normal, em sembla. Alforja té uns 1.800 habitants, ajuntament, llar d’infants i escola, pavelló poliesportiu, farmàcia i quatre botigues que encara aguanten. També hi ha bars amb terrassa a la fresca. Formem part d’associacions culturals i entitats esportives, organitzem activitats, festes, exposicions i concursos.

Al Baix Camp hi ha pobles més petits que Alforja i altres pobles més grans, i els serveis que no es poden portar a terme amb els mitjans propis, es mancomunen a partir d’estructures administratives superiors. Fent-ho així, aconseguim tenir cobertes les nostres necessitats educatives, sanitàries o assistencials en el dia a dia de cada any.

Susana Alonso

Per això aquest plantejament informatiu, ja ho he dit, em deixa parada. Fora de les àrees metropolitanes no vivim en el paradís terrenal, instagramejant la nostra feliç vida rural entre verds i murmuri d’aigua, però tampoc ens hem fossilitzat en èpoques preindustrials, caçant i recol·lectant els aliments i practicant el nostre folklore ancestral. Tot fa pensar, però, que la temporada de màxims i mínims encara no ha passat de moda: qualsevol cosa és o molt bona o molt dolenta, sense mitges tintes, i el que és molt bo ho ha de fer tothom i tothom ho ha de fer al mateix temps.

En una extensió geogràfica relativament petita com és Catalunya, la megacefàlia de l’àrea metropolitana contribueix a alimentar aquests tòpics i a mantenir tan viva com sempre, de manera lamentable des del meu punt de vista, la dicotomia entre el món urbà i el món rural.

Al nostre territori no es va produir un “buidament” de les zones rurals durant el franquisme tan contundent com el que van patir determinades àrees d’Espanya, on la immigració cap a les grans ciutats va fer desaparèixer bona part de la població, majoritàriament jove i fèrtil, fugint de la fam i de la manca d’oportunitats vitals.

A Catalunya, a causa de la distribució social de l’agricultura, amb propietats més petites i de gestió directa, la densitat de població a les àrees rurals va aguantar millor i no va patir aquest buidatge.  Per això potser, encara avui, ens mantenim en una lògica històrica que sembla alimentar la separació entre món rural/mon urbà i que s’expressa en un desequilibri territorial contundent entre el centre metropolità de la capital respecte al més ampli perímetre exterior de Catalunya.

Fa la sensació que, des d’aquests anys cinquanta del segle passat, ha plogut prou perquè les administracions pròpies poguessin plantejar-se seriosament la reducció d’aquesta escletxa, però les polítiques demogràfiques aplicades (o no) han estat insuficients per impedir que, a començament del segle XXI, la província de Barcelona continuï concentrant gairebé el 73% de la població catalana.

L’horitzó 2030 europeu ens posa davant del mirall territorial i ens obligarà a plantejar, planificar i executar un conjunt complex d’actuacions interrelacionades: la presencialitat laboral, la sostenibilitat turística, el desplegament de les energies renovables, els nusos de comunicació, la concentració excessiva de població, la digitalització completa i de qualitat, la conservació del medi natural i el patrimoni.

Aquestes actuacions, des del meu punt de vista, han de tenir una base clara: el necessari conreu de l’empatia entre territoris, més enllà de l’equilibri solidari, i requereixen un esforç polític conscient que ha de fonamentar-se en una estratègia empresa prioritàriament i amb voluntat d’èxit.

Des d’Alforja, el meu poble de mida mitjana, les sol·licito.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides