La decisió de tancar els casos judicials entre Neymar i el FC Barcelona passarà a la història com un d’aquests escàndols propis del tarannà i dels interessos personals del president Joan Laporta. Igual que en el seu moment li va donar per pagar 18,5 milions per uns terrenys a Viladecans, inservibles, o evitar-se l’aval del 2005 a base d’una venda irresponsable i potinera dels terrenys de Can Rigalt, en aquest estiu de descontrol i nepotisme l’alliberament dels processos de Neymar alimentaran aquesta galeria dels horrors i de la seva negra història d’operacions ruïnoses per al FC Barcelona. Un segell de Laporta, inconfusible.
Es calcula que el FC Barcelona deixarà d’ingressar uns 17 milions d’euros que, en opinió dels juristes, l’exjugador havia d’abonar al club com a resultat de la seva fugida i de la ruptura d’un acord de renovació signat un any abans.
Els comptes surten perquè els tres litigis en el jutjat social pintaven de cara per als interessos del club blaugrana, perquè havia estat relativament fàcil demostrar davant els tribunals que Neymar havia estat, unilateralment, el responsable de la seva decisió d’abandonar el club havent cobrat part de les prestacions econòmiques de la temporada en curs, 2017-18. Amb l’agreujant d’haver ocupat una fitxa i un lloc en l’equip dins de les 25 possibles fins pràcticament dues setmanes abans d’iniciar la Lliga. Els responsables legals consideraven, en els seus informes, que les raonables peticions del club serien ateses.
D’altra banda, la qüestió sobre els 47 milions reclamats al FC Barcelona pel jugador per la prima de renovació que li tocava cobrar ja va ser objecte d’una sentència favorable al club en la primera instància de la demanda civil plantejada. Neymar havia inclòs en la seva renovació una prima d’uns 60 milions com a part de l’acord de continuïtat. Quan ho va signar, un estiu abans de marxar, el seu interès i desig eren complir un llarg contracte i seguir molts anys al Camp Nou al costat de Messi i Luis Suárez.
No obstant això, el Barça li va deixar de pagar aquesta prima quan el jugador va pagar la clàusula de llibertat per a anar-se’n al PSG, motiu i raó que els advocats del Barça van esgrimir per a convèncer al jutge de primera instància que aquesta interrupció del pagament per continuar en el club se sostenia des del moment en què el mateix signant deixava plantat al Barça.
És per aquest motiu, perquè la primera sentència va desestimar la demanda del jugador, per la qual els auditors no van obligar a la junta de Bartomeu a provisionar el risc d’una sentència condemnatòria. Aquest és el criteri comptable comunament adoptat, acceptat i aplicat en aquestes situacions.
Les poderoses forces mediàtiques del laportisme, per contra, ja es van llançar ahir a escriure que el president havia de protegir-se davant el risc d’una sentència contrària, apuntant fins i tot que s’havia comès una imprudència al no provisionar aquests 47 milions de la demanda. Els especialistes no deixen de sorprendre’s de la capacitat del periodisme afí a l’actual junta directiva de convertir en una amenaça la sentència favorable al club i en un amic del Barça l’enemic que no sols els va deixar a la cuneta en la pretemporada, sinó que damunt va demandar al Barça perquè li paguessin per aquesta traïció.
Una situació en la qual, de sobte, sense venir al cas, sense cap necessitat i sense arguments legals, toca aplaudir a Laporta per evitar que el Barça pugui sortir beneficiat d’un contenciós amb tot a favor seu.
Ja hem explicat que Laporta és amic de Pini Zahavi, l’intermediari israelià que va participar en la marxa de Neymar, amb el qual tenia negocis fins just abans d’aquesta operació. I també que la pau amb el seu amic s’ha fet realitat al cap de pocs dies d’un viatge a Israel, en teoria per a buscar patrocinadors.
Ningú dubta entorn de Laporta que els favors als seus amics solen ser la prioritat, com ja ho eren en la seva etapa primera de president a favor d’agents com ell, Jorge Mendes o amics com Jaume Roures. Com en altres casos, el Barça és el que va sortir perdent: més de 15 milions per Viladecans o 42 milions per Can Rigalt, això sense comptar, per exemple, amb un cas semblant, però a l’inrevés com va ser el de Sogecable que, amb una sentència adversa en primera instància, el seu equip d’executius i assessors, Joan Oliver i Xavier Sala-i-Martín, el van comptabilitzar com un ingrés a cobrar argumentant que guanyarien el cas en segona instància. El van perdre, és clar.
La gosadia i la irresponsabilitat no semblen tenir límit.
Com sempre, a més, en la lletra petita del cas pot ser que el Barça li hagi perdonat a Neymar, o carregat al club, com es prefereixi, uns altres 10 milions. Ja es veurà..
