«En el discurs polític és inevitable construir la figura de l’antagonista»

Entrevista a Joan Burguera

Professor de comunicació política i vicedegà de la Facultat de Filologia i Comunicació de la UB. Lingüista i advocat, el discurs parlamentari és l’epicentre de la seva investigació. Ha publicat, al costat d’altres especialistes, El relato público. Miradas transversales a la comunicación política (Edicions de la Universitat de Barcelona).


En relació amb el vostre llibre, podem dir que la política ha sucumbit al fenomen comunicatiu?

No s’entén l’una sense l’altra. La política com a actuació, com a gestió, com a direcció d’una col·lectivitat no s’entén sense l’explicació d’aquesta direcció, de les propostes per a aquesta col·lectivitat. Són intrínsecament inseparables. No des d’ara, sinó des de fa molt temps. Sobretot, des que la comunicació de masses està més o menys assentada, i prenent com a referència els EUA, que és el punt d’atenció. A les meves classes acostumo a explicar la disputa entre Sam Powers i Stevenson, quan Powers i el seu equip van generar una sèrie de dinàmiques en les quals el que era lluita ideològica se sotmet a uns dictàmens de publicitat, màrqueting, etc., fins al punt que, quatre anys després, Stevenson diu que acabar convertint el candidat en un producte similar a un paquet de cereals és l’última degradació de la política. Del que no s’adona Stevenson és del canvi de paradigma, en el qual la política sense comunicació no s’entén. En qualsevol cas, comunicació política i comunicació entorn de la política són dues coses diferents.

Tot això se cenyeix només a la política o també té a veure amb qüestions com, per exemple, la religió?

Desenvolupa paràmetres similars a la religió i, en general, al concepte de poder, entès com a control social. Si ens remuntem a l’antiguitat o a l’Edat Mitjana, el relat sobre la figura del monarca era el relat polític que prevalia. Tot això, sense els mitjans de masses, sense les eines que l’evolució tecnològica ha permès. Entorn del monarca, del rei absolut, hi havia un discurs que arribava fins a l’últim camperol. Segurament, aquest mai veuria el rei, però sabia que era una figura jeràrquicament situada en una posició superior, que marcava una estructura social determinada. El control social i la comunicació del poder no deixen de ser el paraigua del que avui és la comunicació política. Les litúrgies, els rituals tenen molt a veure amb això. Què fan Putin o Sarkozy muntant a cavall, sinó simular escenes pròpies d’abans, associades a líders històricament consolidats? Es tracta d’una representació iconogràfica del poder, de l’autoritat.

El relat, tan de moda, és el resultat, doncs, de la feina feta amb aquests elements, i altres de similars?

El relat no deixa de ser un concepte, una macrocategoria difusa, o utilitzada moltes vegades de manera planera, però que ens serveix perquè, globalment, puguem entendre que en termes polítics i de comunicació política és bo construir els projectes, propostes, alternatives, actuacions… recuperant estructures narratives que el ciutadà ja té molt assentades cognitivament. Què és el primer que li expliques a un nen? Contes infantils, on aprendrà els conceptes de protagonista i antagonista, la idea d’heroi, de malvat… També por, recompensa, objectius, certs valors… Entorn d’això, que forma part del nostre background, construeixes propostes per explicar-te el moment. Avui dia ho veiem clarament. En el relat, en el discurs polític, sembla gairebé inevitable construir la figura de l’antagonista. S’ha passat, d’una manera o una altra, de construir l’alternativa argumentativa a simplement construir l’adversari. Acostumo a parlar amb els meus alumnes sobre el debat que es va produir a la Segona República entorn del sufragi de les dones. Aquí, més enllà de les simpaties de cadascú, s’hi veu un sosteniment argumentatiu. No obstant això, el parlamentarisme actual és adversor, perquè el que importa és el cop de garrot.

En la construcció de l’enemic, que tan bé explica Umberto Eco, no crida l’atenció que Donald Trump, el Brexit, la Lliga Nord i el nacionalisme català coincideixin en el “ens roben”, com un dels eixos significatius dels seus discursos?

Tornem al mateix. És la victimització. Ens roben o ens envaeixen. Es defineix un àmbit col·lectiu, un subjecte social, geogràfic…, que està sent sotmès a un atac, una humiliació… Ets víctima i, en la mesura que ho ets, el representant públic adquireix aquesta figura àuria del salvador, els messies… Aquest tipus de discurs, que està estudiat, permet generar no només uns relats entorn de la victimització del col·lectiu, sinó establir figures de lideratge individual. En tots els exemples que cites hi ha, d’una manera o d’una altra, un líder, una persona que acaba sent el “capità de l’exèrcit de salvació”.

Cambridge Analytica es dedica a això professionalment, a més d’altres coses?

Si, correcte. Fa anàlisis per processament de dades… Una cosa que ens remet a un concepte rellevant, que és la professionalització de la comunicació política. Avui, la política, més enllà de disposar de bons gestors i fins i tot tecnòcrates, requereix equips humans de maneig de lideratges d’opinió pública, sondejos, etc., per calibrar decisions. I en un món digital aquestes dades s’obtenen a través de vies com l’explotació de dades. Actualment, en un bon equip de comunicació d’un partit hi tindràs enginyers de dades, informàtics…, perquè es necessita una gestió de bases de dades, amb diferents intensitats, és clar, segons les circumstàncies. Adequar el missatge al ciutadà del carrer, enviant-li un whatsapp, on es diu que el teu candidat sí que es preocuparà molt del que a tu et preocupa. És impressionant i genera una fal·làcia de la interacció. En realitat, no és el candidat qui es preocupa per tu, perquè en realitat són dues màquines, vint milions de dades i tres informàtics que han aconseguit canalitzar el missatge. Realment fa pànic.

Es pot interpretar que la forma de difondre els missatges pot influir en la naturalesa d’aquests?

La figura de l’ideòleg (Dominic Cummings, en el cas del Brexit), que s’individualitza, però que opera amb els think tanks, conforma la fàbrica d’idees i recursos. Aquí hi ha la construcció dels arquetips, de les línies argumentals. Després ve la manera de traslladar-ho, d’expandir-ho. Aquí, òbviament, hi entra tota la innovació tecnològica, que exigeix adaptar el missatge als nous recursos de comunicació massiva, atemporals, ubics, etc. Però tampoc això és cap novetat. Quan Kennedy i Nixon es van enfrontar, el debat electoral cara a cara era una cosa nova, i es van preparar per afrontar-lo. Ja no era la lectura del discurs. Ara passa el mateix. Instagram no existia fa 15 anys, i ara no hi ha líder polític que no utilitzi Instagram els dies internacionals de celebració de qualsevol cosa, per fer campanyes dirigides a sectors específics. Cosa que fa que s’emeti contingut constantment, en campanya permanent. I si no hi ets, l’absència també es calibra.

Tot això relativitza moltes coses sacralitzades, com la marca, els principis, la doctrina…

De vegades el rèdit electoral no gira necessàriament entorn de la marca, sinó de la persona. La República en Marxa de Macron és una cosa ex novo, i guanya les presidencials. I aquí a veure què passa. Alguns partits relativament recents s’han vertebrat entorn dels seus líders. Veurem si la seva absència permet la pervivència de la marca. Cau el líder i el partit potser es dilueix. Pot ser el cas de Ciutadans, que pivotava entorn de la figura d’Albert Rivera. Potser més que Podem (està al Govern i això l’ajuda), que està intentant una transició i que ha pogut trobar en Yolanda Díaz un referent de lideratge alternatiu.

En qualsevol cas, el veritable pànic rau més aviat en l’ús de les noves eines de comunicació, en els missatges que hi circulen, o en les dues coses?

El control exercit pels mitjans de masses no és nou. La gran diferència pot estar en el caràcter global de la comunicació. La impremta, la ràdio, la televisió… no deixaven de tenir un entorn acotat. Ara és el món, la velocitat i, podríem dir, que fins i tot la superficialitat. Com es poden sintetitzar elements de debat d’altíssima complexitat en uns quants caràcters? Així és Twitter, que no deixa de ser un fòrum de crit, de soroll, de bolcada d’emocions, on tothom emet, però ningú escolta. Tampoc és nova la monstruosització dels continguts. La política acaba sent una cosa emocional i identitària. Però d’aquí a veure que certs discursos calen sí que és preocupant.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides