La pitjor i més anacrònica arenga del president

Laporta va avançar el seu ‘speech’ a la plantilla per a evitar fer-lo quan arribin les ‘vaques sagrades’ i les rebaixes

Joan Laporta
Joan Laporta

Les aparicions mediàtiques de Joan Laporta sempre han respost als seus propis impulsos i a la seva intuïció, molt més que a una estratègia de comunicació. Com a molt, quan hi ha hagut eleccions, en les dues campanyes que ha guanyat, 2003 i 2021, ha sabut callar, eludir el debat i l’exhibicionisme, renunciar a ser ell mateix, perquè l’exposició del seu veritable ‘jo’ sempre acaba sent molt pitjor que el seu silenci. 

Ho va fer quan, de la mà de Sandro Rosell el 2003, necessitava ocultar aquell antagonisme històric contra Núñez, impedir que el relacionessin amb l’Elefant Blau i, sobretot, amb Johan Cruyff i Jaume Roures. Així va guanyar un Laporta disciplinat, que es donava banys de masses acompanyat dels Boixos Nois al Mini, mentre es forjava la victòria de la mateixa manera que l’expresident autor dels escàndols de Sogecable, Can Rigalt, Viladecans i tantes malifetes contra els socis que un es pugui imaginar ha acabat guanyant les del 2021, emparat en l’amnèsia i el control mediàtic d’un passat de gestió ruïnosa, festa permanent i una vida de cinc estrelles a costa del club que ja ha recuperat immediatament. 

Per això costa imaginar, fora de la farsa electoral, que aquesta mateixa caricatura de sí mateix continuï sent part del seu personatge públic, segurament perquè els seus assessors d’imatge i de premsa l’empenyen a dur a terme accions completament ridícules, com aparèixer en el vestuari el primer dia de treball de Ronald Koeman. Un fet que, excepcionalment, podia haver-se produït i fins i tot transcendit, però en cap cas ser gravat i emès pels canals del club. 

El pobre contingut del discurs de Laporta, incoherent, infantil, desfasat i ridícul en un president del Barça, pot ser acceptable en un equip de Segona B. No en el primer equip del FC Barcelona demanant, sense cap convicció, una mentalitat guanyadora, una arenga que arriba tard, perquè degué donar-la en el seu moment, quan el Barça necessitava guanyar al Granada i no haver dubtat del propi equip i sobretot de l’entrenador en aquell moment clau davant el temor d’un doblet liderat per l’entrenador de Bartomeu.

Una altra explicació, segurament la més plausible, és haver avançat aquesta visita al vestuari abans que arribin les ‘vaques sagrades’ i els internacionals, tots aquells jugadors sobre els quals s’està estenent des de dins del club la responsabilitat i la culpa de ser els qui li estan tancant el pas a Messi. La premsa corrosiva de l’aparell oficial de Laporta juga a demanar que els que més cobren s’han de rebaixar el 40% i que Griezmann se n’ha d’anar a on sigui amb la condició de permetre el retorn de l’argentí, un propòsit que segurament corroeix per dins al francès, ja que ningú més que ell ha sofert com cap altre jugador la tirania de Leo dins del vestuari. 

Laporta, en definitiva, s’ha esborrat així d’una compareixença incòmoda i tibant dins de dues o tres setmanes, tant si no arriba Leo com si ho fa, en aquest cas a costa de donar-li una mossegada al salari dels seus companys o de rescindir contractes i judicialitzar l’operació de la massa salarial a base de rebaixes imposades i no pocs conflictes. 

De fet, el club ja haurà d’enfrontar-se a una primera demanda per rescissió de contracte del futbolista Matheus Fernandes, brasiler, comunicada el 29 de juny passat. Matheus tenia contracte amb el club fins al mes juny del 2025.

Ningú podrà acusar Joan Laporta de no haver saludat, animat i desitjat sort a la plantilla. Ho ha fet davant un grup integrat per jugadors del filial, reforçat per Piqué, Pjanic, Sergi Roberto -al qual vol renovar perquè té compromisos amb Orobitg, el seu agent i el de Guardiola- i Riqui Puig. Dins de tres setmanes, la tranquil·litat i l’ambient no seran els mateixos.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides