No es pot deixar la justícia en mans dels jutges

L’estat de dret, diuen, es sustenta sobre tres poders que haurien de ser exercits de forma separada: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Hi ha unes persones elegides per la ciutadania que elaboren les lleis en un Parlament, un govern que les executa, format per persones designades per un president investit per aquest Parlament i unes altres que vigilen que es compleixen que són elegides… o no. I aquí ve el problema.

No és que no tinguem problemes en els altres dos nivells. A Catalunya hem tingut governs d’un color polític perquè la llei electoral no és proporcional i s’elegeixen cambres legislatives on les zones menys poblades estan infrarepresentades. Als Estats Units, aquesta desproporció és tan exagerada que poden investir presidents que obtenen tres milions de vots menys que un altre candidat.

I el tema dels jutges és de traca. Cada país s’ho organitza a la seva manera. Als Estats Units el president nomena els jutges de la Cort Suprema tot i que necessita el suport de la majoria del Senat. Lleis que han viscut un tràmit molt llarg per les dues cambres parlamentàries d’aquest país poden topar amb una majoria de jutges a la Cort Suprema que les tombin. Hi ha estats dels EUA on els candidats a jutge s’han de presentar a eleccions primàries i d’altres on els nomena directament el governador. El Tribunal Constitucional d’Alemanya ens dona de tant en quan un ensurt perquè els seus membres creuen que estan per damunt del bé i del mal i, sobretot, per damunt de la legislació i els acords de la Unió Europea. A Europa, el sistema judicial belga és d’un obscurantisme insòlit i a determinades zones d’Itàlia on les màfies hi tenen molt pes ser jutge és una professió d’alt risc.

A Espanya, ja ho sabeu: un Consell General del Poder Judicial, l’òrgan superior dels jutges, que s’elegeix al Congrés però que fa anys que no es renova perquè el PP sap que hi perdria consellers de la seva confiança. A Catalunya, la majoria independentista que ara mana pretenia colar una Constitució on el president de la Generalitat designava els màxims representants de la judicatura.  Riu-te’n de Corea del Nord.

Elegits o designats per qui sigui, el cas és que el poder dels jutges és sovint excessiu i sense opció per recórrer les seves decisions. I també contradictori. Un jutge pot autoritzar el toc de queda per evitar contagis per la Covid a Catalunya i un altre prohibir-lo a Les Canàries. O el Tribunal Constitucional espanyol decidir que no es conforme a llei l’estat d’alarma decretat pel govern per combatre l’expansió de la pandèmia. I ignorar que aquell decret va salvar milers de vides.

És evident que les decisions judicials agraden a uns sí i a d’altres no. L’assassí que s’estalvia anar a presó perquè el jutge o el jurat que li ha tocat no acaben de veure clar el seu cas es queda encantat de la vida. Molts dels que aplaudeixen les condemnes exagerades als dirigents que van declarar la independència de Catalunya carreguen contra els jutges que han posat al descobert el finançament irregular del PP.

Alguna cosa s’ha de fer. Prendre’s la justícia per mà pròpia no és cap alternativa. Potser arribarà el dia en què s’introduiran totes les dades del cas que es jutja en un ordinador i un robot d’última generació dictarà sentència. Mentre no arriba aquest dia –que fa molta basarda- potser que trobem un sistema que ens estalviï la incongruència que un jutge ens enviï a casa a la una de la matinada a Barcelona i un altre ens deixi tombar pels carrers de Tenerife fins l’hora que ens vingui de gust.

(Visited 93 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari