La renovació de Leo Messi pot ser que acabi entre els paràmetres que imposa la Lliga de Futbol Professional (LFP). I pot ser, com acaba fent sempre Javier Tebas quan Laporta li demana algun favor -després s’ho cobra, per descomptat- que li accepti la presentació d’un contracte de 40 milions per temporada, per cinc anys, és a dir fins que Leo compleixi els 39 anys.
L’acceptarà, segurament fins i tot sabent que aquest contracte inclourà una clàusula d’alliberament a favor del jugador, que cobrarà íntegrament 200 milions una vegada hagi disputat dues temporades.
La lletra petita, que tindrà en compte la prima de fidelitat de 60 milions bruts pendent de cobrar o el cobrament d’una prima de fitxatge després d’haver quedat lliure, formen part d’aquests serrells que, sumats, portaran a la conclusió general que la continuïtat del davanter argentí en cap cas arriba acompanyada d’una reducció de la seva fitxa, com pretesament s’ha volgut explicar o publicitar.
El millor jugador de tots els temps, possible Pilota d’Or d’enguany, segons alguns corrents periodístics, continuarà sent el futbolista més ben pagat del planeta, fins i tot més enllà de la seva mateixa vida útil com a futbolista. En el cas de Leo, el Barça manté aquesta constant històrica contradictòria de millorar les condicions dels seus grans futbolistes quan el seu rendiment minva per una qüestió lògica d’edat i de menor resposta a les exigències físiques de la competició.
Andrés Iniesta se’n va anar, com Xavi, amb un any de contracte de premi extra. Una manera de segellar una sortida de “bon rotllo”, homenatge i distensió amb la directiva, sempre que el destí futbolístic següent fos, com en el seu cas, jugar en la lliga del Japó o de Qatar.
El cas de Leo Messi, no obstant això, va arribar tort perquè han concorregut circumstàncies extraordinàriament complexes, especialment les derivades d’una relació amb la junta directiva de Bartomeu que va anar deteriorant-se amb el temps. Fins a l’extrem que va ser Leo Messi qui al final de tot no va voler continuar parlant de renovació amb el club i, arribat el moment, va enviar un burofax plantejant, segons ell i els seus advocats, una legítima opció per a quedar lliure.
L’enorme soroll provocat llavors, final de l’estiu del 2020, contrasta ara amb la seva voluntat de quedar-se com sigui, malgrat haver pogut negociar la seva sortida del club des de l’1 de gener passat i haver-se convertit en agent lliure des de l’1 de juliol, una vegada finalitzat el seu contracte amb el FC Barcelona.
El dubte, raonable, radica en el motiu o causa de l’agreujant de no haver renovat a Messi abans del 30 de juny, circumstància que hauria canviat la regulació de la massa salarial i evitat l’aplicació de l’1/4 exigida per la LFP per a un futbolista que, com és el cas de Leo, és un fitxatge nou. El que vol dir que per a assimilar la seva fitxa de 40 milions el Barça ha d’alliberar costos salarials de 120 milions.
Per què coneixent aquesta circumstància i el seu efecte Joan Laporta no va tenir pressa a tancar l’operació abans del 30 de juny passat? No falta qui considera comprensible -i fins i tot possible- que com a gran solució de les crítiques finances del club, l’LFP vetés la inclusió de Messi, circumstància que tacaria la gestió de Laporta, però salvaria els mobles.
Per contra, el compromís amb Messi en les actuals condicions requereix a més que els millor pagats de la plantilla es rebaixin un 40% la fitxa i un traspàs sonat com el de Griezmann. Més maldecaps per a una solució que, igualment, no suposa en cap cas una rebaixa de la fitxa de Leo Messi, més enllà de l’aparença i el propagandisme mediàtic del club, poc creïble en aquest cas concret.
