Quina normalitat

Estem superant aquesta pandèmia, acompanyats del sermó econòmic de les dretes. Res de nou, ni tan sols la refundació del capitalisme. Reviuen els xiringuitos que ofereixen llibertat, botellots que atonten i porten turistes que, al seu país, no els permeten disbauxes públiques.

Volen ampliar l’aeroport, per facilitar l’arribada d’aquests turistes i d’alts executius de multinacionals que, diuen, vindran de mar enllà amb el corn de l’abundància a la mà. Tot i que el Josep Tarradellas no disposi d’una aerolínia de bandera, ni se sàpiga quines companyies han compromès vols intercontinentals. La terminal 2 infrautilitzada. Girona, Reus i Alguaire. El corredor ferroviari de la Mediterrània?

Hi ha qui s’oposa a l’ampliació per l’estany de la Ricarda i la casa Gomis. Antic aiguamoll per a ocells i exemple d’arquitectura racionalista. Agricultors artesans i uns veïns amb l’oïda delicada. Dels xiringuitos protesten uns altres. Contractes escombraries, sobreexplotació de treballadors i escassa rendibilitat social.

Si es plomen les persones i els recursos naturals, s’embruta la terra, les aigües i l’aire. Se satura l’espai exterior circumdant amb milers d’andròmines inservibles. Evitar o netejar les deixalles pot disminuir la rendibilitat del capital invertit. Per què no incrementar l’emissió de gasos, que propicien el canvi climàtic, amb més avions i creuers, en comptes de conservar la zona humida i les seves aus?

Cal rendibilitzar immediatament el capital invertit, encara que l’objectiu aparent no serveixi per a res, com en la majoria dels contractes de futurs. Per què instal·lar un teixit industrial net, amb energies renovables, si només serà rendible a llarg termini? Ni delegacions de museus, com l’Hermitage, i impulsar els de Miró, Picasso, Dalí, MNAC, etc., que podrien canviar una mica el model d’explotació turística.

No obstant això, pot ser que alguna cosa estigui canviant. A Joe Biden, que exerceix d’emperador d’Occident, no li fan fàstic els impostos. Xi Jinping, a l’Orient, prova la millora del nivell de vida i de benestar de les persones.

La comunitat europea ha canviat el criteri restrictiu de la crisi anterior. Hi ha capital públic europeu per invertir en projectes. Gran part l’han d’administrar les comunitats autònomes i els ajuntaments. Dos terços per a empreses viables afectades per la crisi, per modernitzar-les, digitalitzar-les i economia verda. Un altre terç en l’Estat de benestar: sanitat, educació, beques, dependència, atur. Cal conèixer ja l’estat dels projectes. Què es farà, per què, com, quan, on, qui ho farà, el seu cost previst i els sistemes de control, d’auditoria operativa i econòmica.

La precarietat laboral, especialment entre els joves, amb una desocupació escandalosa i un treball que sol ser temporal i infraqualificat, no sorgeix per generació espontània. L’organització de la feina que es dissenya fa superflus els coneixements dels treballadors. El taylorisme separa “el cervell a l’oficina i el braç al taller”. El fordisme divideix el treball i el desglossa en parts elementals, perquè pugui ser realitzat, en una cadena, per qualsevol persona sense formació. El toyotisme que, amb el seu just in time, facilita la dispersió dels centres de treball, externalitza riscos i dispersa responsabilitats.

Ens volen necessaris com a consumidors i prescindibles com a treballadors. En el seu afany per fer desaparèixer la persona del procés productiu, substitueixen el valor professional del treballador pel suposat valor del lloc de treball, fins i tot per l’assignació del salari. Com si qui atén els clients en un supermercat fes la mateixa feina amb només un certificat escolar que amb un grau en nutrició i capacitat de comunicar-se en diversos idiomes.

No obstant això, amb la disrupció tecnològica, el maneig i la transmissió d’enormes bases de dades, la velocitat en les comunicacions, la informàtica i els seus algoritmes, l’ús adequat dels recursos naturals i el fre al canvi climàtic, estem en condicions de conduir la humanitat al gaudi d’una vida plena, a alliberar-nos de la feina monòtona, rutinària, repetitiva i cretinitzant que es va instaurar a partir de la primera revolució industrial. Seria possible construir la utopia de la feina creativa i enriquidora. Si ens deixen o ens hi entestem amb afany.