La democràcia té una pedra a la sabata amb la Justícia. Mentre que l’exèrcit va ser modernitzat (l’entrada a l’OTAN ho va afavorir, malgrat tot), la Justícia va seguir aliena a la democratització de les institucions que el franquisme havia ocupat i fet seves.
Els mateixos magistrats que aplicaven les lleis de la dictadura de Franco van passar de la nit al dia a ser els que dictaven jurisprudència en democràcia.
Un altre factor a tenir en compte és que mentre que la dreta judicial té una unió tàctica i estratègica, en el sector progressista cadascun va a la seva i no hi ha ni estratègia ni tàctica.
Des dels governs progressistes de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero i ara de Pedro Sánchez no s’ha pogut fer una profunda reforma de la Justícia. Uns cops per errors propis i la majoria per les reticències i l’obstrucció de la dreta política, que veu en perill seguir amb els privilegis que ara té. Cal tenir en compte que l’únic en possibilitats de fer-ho va ser González quan tenia majoria absoluta i el seu intent va quedar diluït en el temps.
Els ministres de Justícia sempre han estat persones lligades al dret. Aquí pot recaure l’error. Potser el que caldria és que el ministre de Justícia que afrontés amb força la reforma no fos algú amb lligams ni amb la judicatura (magistrats i fiscals) ni amb el món del dret. Per exemple, algun enginyer (o enginyera) podria ser-ne l’artífex.
Tenim alguns exemples de com la Justícia afavoreix a uns i no a d’altres. A més a més és excessivament lenta. No pot ser que les sentències triguin anys després de la investigació judicial. Perjudica tant als culpables com als innocents.
L’independentisme català ha viscut un sumari i unes sentències més enllà del que seria imaginable quan el poder polític va traspassar les seves responsabilitats als jutges. Però no sols l’independentisme: sindicalistes o artistes o dirigents de moviments socials o de formacions d’esquerres també han viscut en pròpia pell com alguns fiscals o magistrats miren amb ulls diferents si es tracta d’ells o bé es tracta de persones d’ordre.
Un exemple: el Tribunal de Comptes, farcit de nepotisme, és capaç de demanar el judici per uns polítics i, en canvi, descartar-ne d’altres en situacions similars. La mateixa persona que demana l’embargament dels polítics catalans va ser la que va deslliurar Ana Botella d’una denúncia similar de malbaratament de recursos públics quan era alcaldessa de Madrid i havia afavorit un fons voltor on treballava un dels seus fills. Clar que abans Margarita Mariscal de Gante havia estat ministra amb José María Aznar. Els magistrats cal que facin com la dona del Cèsar: a més de ser honesta ho ha de semblar, segons diu la dita.
Malgrat tot, crec que la reforma que necessita la Justícia no es podrà fer si les esquerres no tenen una clara majoria política. La dreta sempre hi estarà en contra i no seria estrany que convoqués una manifestació sota la bandera de la plaça Colom de Madrid en defensa del manteniment d’uns privilegis que semblen heretats. Em temo que seguirem sense resoldre la modernització de la Justícia per molt de temps.
