Justícia per Samuel

Samuel, el jove de 24 anys que va ser assassinat a cops el passat 2 de juliol a la Corunya, va veure com la seva vida s’escapava mentre li cridaven “maricón”. Resulta difícil afirmar que una persona violentada brutalment fins a la mort mentre se li recrimina ser homosexual no sigui víctima d’un delicte d’odi. No és la primera vegada que passa i per desgràcia, no sembla que hagi de ser l’última. Les xifres dels últims anys són descoratjadores, com ho és també l’ascens de l’extrema dreta que anima un discurs de l’odi que crèiem que estàvem superant però que va fent-se fort dia rere dia.

Des de l’any 2000, vuit persones han estat assassinades per la seva condició sexual, segons les dades que recopila el portal Crímenes de odio, i el Ministeri de l’Interior diu que el nombre d’agressions relacionades amb delictes d’odi va créixer un 45% entre 2013 i 2019. Els tres últims anys es constata que el creixement d’aquests atacs està relacionat amb la ideologia, el racisme i la xenofòbia. Això ve a dir que el color de la pell, la condició sexual, però també factors com la pobresa, que s’encarnen en col·lectius com les persones sense sostre, s’han convertit en justificació per insultar, agredir o assassinar, com ha passat ara amb Samuel.

En el seu assaig ‘Contra el odio’, la filòsofa Carolin Emcke analitza per què en aquests temps s’odia així, sense cap objecció, sense amagar-se darrere un pseudònim, com l’odi es fabrica el seu propi objecte i ho fa a mida, creant uns col·lectius desdibuixats als quals es pot difamar obertament i sense escrúpols. Ens recorda com l’odi no es manifesta de sobte sinó que es conrea. Tots els que li atorguen un caràcter espontani o accidental, com ha passat ara també en el cas de Samuel, contribueixen a seguir alimentant el rebuig cap a aquelles persones que posseeixen altres creences, que tenen un altre aspecte o que són “diferents” d’alguna manera. L’odi no és una cosa natural, la direcció que pren tant l’odi com la violència, les persones contra les que es dirigeixen, els llindars i obstacles que cal enderrocar, no són aleatoris, no vénen donats sense més, es fabriquen i es canalitzen .

Com a membres de la societat, és la nostra obligació impedir que els que odien puguin fabricar objectes a mida. Aquesta tasca no es pot delegar i ens competeix a cada un de nosaltres en la mesura que formem part de la societat. És clar que cal també que les estructures que ho permeten i els mecanismes a què obeeixen siguin més fàcilment recognoscibles però és un tasca col·lectiva combatre-ho i impedir que situacions com la que va enfrontar Samuel es normalitzin.

L’odi només es combat rebutjant la seva invitació al contagi. Qui pretengui fer-hi front amb més odi, ja s’ha deixat manipular aproximant-se a això en què els que odien volen que ens convertim. No podem acostumar-nos a odiar. No podem permetre que el nou plaer d’odiar lliurement segueixi creixent, es normalitzi i es justifiqui gràcies a la nostra indiferència o la nostra inacció.

“No l’han matat, l’han assassinat”; “Samuel, germà, nosaltres no oblidem”; “El que et diuen mentre et maten, importa”. Eren algunes de les consignes que van recórrer dilluns passat les places de tot Espanya que es van omplir de la indignació del col·lectiu LGTBI però també de totes aquelles persones que creuen que la violència i l’odi no tenen cabuda a la societat. Les persones que creuen que el “nosaltres” no es defineix en solitari, que sorgeix quan actuem col·lectivament per alçar-nos contra totes aquelles situacions quotidianes de menyspreu i denigració que acaben en ocasions amb un crim horrible i una vida arrabassada.