Periodista, escriptor i consultor ambiental. Ha estat cofundador d’Alternativa Verda – Moviment Ecologista Català (1983) i d’Els Verds-Alternativa Verda (1999). Ha publicat una vintena de llibres sobre ecologisme. Ara surt a la llum L’emergència climàtica a Catalunya. Revolució o col·lapse (Edicions 62).
De quina revolució ens parla en el seu llibre?
En primer lloc, energètica i del model productiu industrial i agrícola. Un full de ruta que s’ha de fer mitjançant la concertació social i la participació democràtica de consumidors, empresaris, associacions ecologistes, científics… No com el que s’està fent amb l’ampliació de l’aeroport del Prat, en el debat de la qual hi ha un domini dels sectors econòmics tradicionals. El nou Govern de la Generalitat ha fet proclames en defensa de la revolució verda i feminista. Si recolza l’ampliació, que hipotecarà també el Parc Agrari del Baix Llobregat i que provocarà l’augment de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, es carregarà la Llei de Canvi Climàtic aprovada pel Parlament. El nou departament d’Acció Climàtica començarà malament… Revolució també dels consumidors i de la societat civil.
Participació democràtica: aquest fosc objecte del desig, tan esmunyedís i difícil de concretar…
En aquesta revolució és urgent impulsar noves formes de participació democràtica. La nostra proposta és crear convencions ciutadanes per al canvi climàtic, dinamitzades per experts, que debatin i proposin mesures per mitigar i adaptar-nos al fenomen. Comarca per comarca, perquè la geografia, els recursos, la demografia són molt variables. El Parlament hauria d’analitzar aquestes propostes, i a partir d’aquí definir el full de ruta de la transició ecològica i energètica.
Això és una cosa que també ens porta a l’àmbit global, perquè el carboni, la radioactivitat… no tenen fronteres.
Un gran problema de la gestió mundial del canvi climàtic és la inexistència d’una Organització Mundial del Medi Ambient, amb una autoritat semblant a la del Consell de Seguretat de l’ONU, capaç d’imposar sancions als Estats que signin acords climàtics i no els compleixin. Paral·lelament, hauríem de disposar d’un Tribunal Penal Internacional del Medi Ambient per jutjar els delictes ecològics més greus, com el que està passant en la selva amazònica. El president Bolsonaro hauria de ser el primer a asseure’s al banc dels acusats. Molts països, també Catalunya, rebaixen les seves propostes de disminució dels gasos d’efecte hivernacle per al 2030 per sota de les propostes de la UE, segons les pressions que reben dels lobbies energètics i els seus propis interessos electorals.
S’apel·la molt a les administracions públiques en la lluita contra el canvi climàtic, però no són les companyies privades les que realment tenen la paella pel mànec?
Els fons europeus Next Generation aniran destinats especialment a projectes d’extensió del 5G i el 6G i a les energètiques de l’Ibex 35, que tenen més capacitat de desenvolupar grans projectes redactats per consultors i tecnòlegs. El problema és que els climatòlegs ens adverteixen que tenim només una dècada per reaccionar. Com podem passar d’una economia fòssil a una economia solar en tan poc temps, sense aplicar autoritarismes i sense el domini de les corporacions energètiques? Com s’ha de resoldre el buit en llocs de treball que es perdran i substituir-los per altres de vinculats al nou model? Com es pot obrir la participació democràtica per superar el dèficit democràtic generat per la inhibició dels mals governs? Quan li vam dir al president Pujol que Catalunya s’havia de preparar per liderar les energies solar i eòlica al Mediterrani, la proposta li va sonar com el “retorn a les cavernes”. Pere Duran Farell l’havia convençut que el gas natural i l’energia nuclear eren el futur. Ara el 55% del nostre consum elèctric procedeix del reactor de Vandellòs i els dos d’Ascó. Com ho farem per substituir 3.000 megawatts atòmics en una dècada? És una il·lusió pensar, i una manipulació prometre, que ho aconseguirem amb petits projectes cooperatius o mitjançant l’autoconsum. Estem pràcticament instal·lats en una moratòria que dificultarà complir l’objectiu que el 2030 el 50% de l’electricitat sigui de fonts renovables, i el 2050, el 100%.
En qualsevol cas, el lideratge de la transició ecològica està supeditat, en bona part, als plans de canvi tecnològic a les energètiques?
Estan utilitzant els beneficis obtinguts en l’explotació del carbó, el gas, el petroli i l’urani en grans inversions en parcs solars i eòlics. Objectiu: seguir controlant el mercat i el nou consum d’electricitat i hidrogen verds. El canvi de paradigma està a les seves mans, encara que els ecologistes cridem a la resiliència i a la concertació. Quin remei! A Catalunya no existeix un finançament propi per dur a terme la revolució energètica. Només es podria resoldre creant una empresa pública de renovables. Però, quin insensat pot pensar que la Generalitat i el procés tenen capacitat per nacionalitzar Naturgy, Endesa o Iberdrola, si fins ara la nostra autonomia ha estat incapaç d’exigir el control de les deu centrals hidràuliques del Pirineu lleidatà explotades per Endesa, i que tenen caducada la concessió de 75 anys? La millor opció és exigir que les empreses amb capacitat financera i solvència tecnològica aixequin parcs eòlics i solars on els ecòlegs diguin que es poden fer –on hi ha la millor radiació solar i la millor velocitat del vent– amb participació dels ajuntaments de la zona, cooperatives i associacions de defensa del territori. Que es reclamin compensacions i que es fomenti la solidaritat intercomarcal.
La resistència als canvis que tenen alguns sectors de la societat i de l’ambientalisme constitueix un obstacle seriós i fins i tot insuperable en alguns casos per a la revolució ecològica pendent?
Aquí hi entra la capacitat dels governs per preveure que aquesta transició sigui justa Com? Amb previsibilitat i un full de ruta transparent cap al 2050; amb irreversibilitat en les mesures legislatives que s’aprovin; amb progressivitat per evitar crear crispacions socials que poden acabar amb moviments tipus Armilles Grogues, o com el resultat d’un recent referèndum a Suïssa, que ha rebutjat els impostos ecològics aprovats pel Parlament, i, finalment, obrint la participació democràtica. No es pot carregar la fiscalitat ecològica sobre les classes treballadores i mitjanes.
Quin paper ens correspon als ciutadans del carrer, als quals tant s’apel·la, en aquest desafiament?
No vull donar al lector o lectora d’aquesta entrevista un “manual del bon ecologista”. A internet en poden trobar molts. Cadascú ha d’actuar, en funció de les seves possibilitats, reciclant, rebutjant els plàstics, consumint productes de l’agricultura ecològica i de proximitat, desplaçant-se en transport públic i evitant els vols amb avió… Hi ha un punt d’inflexió anomenat tipping point. Quan el 20% dels consumidors opten per una nova forma de consumir o de reclamar un determinat producte, els industrials i els polítics també es veuen obligats a canviar, els uns el producte i els altres la legislació.
Per què enmig d’un creixement exponencial de les iniciatives a favor del medi ambient, aparentment, es mouen tan poc les coses a Catalunya?
Determinades proclames a favor del creixement exponencial de destacats membres del Govern Aragonès em posen els pèls de punta. Ho sento. Vaig estar en aquesta línia crítica durant els mesos en què vaig entrar de diputat de Junts al Parlament. No s’adonen que és el continuisme del model heretat dels plans de desenvolupament dels tecnòcrates franquistes, ara rebatejat amb el progressisme digital. Els ecologistes som partidaris d’un decreixement del consum en tots els seus vessants contaminants. No som uns amish. Som favorables a la bioeconomia. La culpa que Catalunya estigui a la cua de les renovables és dels nostres governs. El sector turístic que ha contribuït a l’hormigonazo no està èticament legitimat, per exemple, per oposar-se a un parc eòlic marí com Tramuntana, que pot convertir la circumscripció de Girona en un hub d’energies renovables, sense abans concertar-ho i esperar el diagnòstic dels oceanògrafs catalans. Girona només genera un 16% del seu consum elèctric i no disposa de cap parc eòlic ni solar. L’energia de la Costa Brava és el gas natural… El creixement exponencial i energètic tal com l’hem viscut ens porta al col·lapse. Queda poc, molt poc temps, per canviar-ho.
