Jugar a fet i amagar

No tinc cap mena de dubte que el president de Corea de Sud, Moon Jae-in, ha d’estar al·lucinant encara ara després del seu viatge a Catalunya.

M’imagino que algú proper li havia explicat poc abans de la seva visita la situació en una part d’Espanya on els seus dirigents són especials. Especials? En quin sentit?, es devia preguntar. No és fàcil per a un estranger entendre que les autoritats elegides democràticament practiquen amb massa assiduïtat el partidisme; és a dir, aquest joc que consisteix a no representar tots els ciutadans, sinó a representar-se a si mateixos o als seus. De fet, ja fa anys que a Catalunya assistim a aquesta falta de delicadesa, d’educació, davant mandataris o representants d’altres nacionalitats, no dic ja espanyoles, que, llavors el menyspreu és ja de característiques monumentals.

Moon Jae-in, quan s’hagi adonat del joc de fet i amagar que es portaven entre mans Pere Aragonés i Ada Colau, deu haver pensat senzillament que aquests tipus son, com a mínim, ximples de mena.

Qualsevol polític amb dos dits de front s’hauria enganxat a ell en tot moment, per treure’n alguna cosa per al seu país, per als seus ciutadans, inversions, turisme, jo que sé, diners a dojo, enteses culturals, finançament… Apa que no hi ha sectors i empresaris que obren els ulls com taronges en veure al cap d’un dels països mes rics del mon a Barcelona, esperant que faci un sol gest que indiqui que li interessa alguna cosa! Doncs no, Ada i Pere, Pere i Ada, preferien amagar-se darrere les cortines, darrere de l’armari, al lavabo, com aquells nens que no volen participar de la festa de la gent gran.

I, de sobte, com per art de màgia, apareixen enmig de tothom i es fan la foto que ells mateixos rebutjaven uns dies abans. Les males llengües diuen que va ser Felip VI qui, en veure’ls desprevinguts, els va agafar del brac (és un dir) i els va convidar a ajuntar-se al grup, i que en aquell moment no van poder reaccionar, i es van veure obligats, doncs, a acceptar-ho de mala gana.

Els de l’Assemblea Nacional Catalana han posat el crit al cel. Qui?, deu preguntar-se Moon Jae-in. Quatre gats que cremen fotos del rei quan ve a Barcelona i que tenen entre les cordes el president català. Però són del seu mateix partit? No, no. És la societat civil. Però les manifestacions son multitudinàries? No, no.

Moon Jae-in no entén res, però des de Catalunya ho entenem tot. Perquè aquest postureig, aquest sí però no, aquesta manera de serpentejar una autopista, aquest estil tan català de dir una cosa i després la contrària, és norma en una part de la societat, especialment l’última dècada.

Als nens i a les nenes se’ls explica que aquest dia ve gent important a casa, que cal anar ben vestit, que cal ser educats perquè hi ha molts interessos en joc. “És que jo no vull que vingui aquest, no vull estar al seu costat”. “Doncs t’aguantes, perquè l’ocasió és bona per a tothom”. “És que jo sóc republicana i no li faig un petó a la mà a ningú”. “Doncs és que tu representes tota la ciutat, no a tu mateixa”. “És que si em veuen al costat del Rei aquells que tu ja saps sortiran al carrer a cremar contenidors i a llençar pedres contra la meva policia”. “Tu t’has adonat que ets el president de la Generalitat?” “És que el 3 d’octubre el Rei”…

I mentre es desenvolupa aquesta discussió de babaus, de nens malcriats, els empresaris i el mateix Rei conversen amb Moon Jae-in sobre les potencialitats de Catalunya, d’Espanya sencera, de les magnífiques condicions de tot tipus per invertir en aquest país del sud d’Europa, de la seva situació estratègica i de la seva tradició turística, amb centenars de platges amb la distinció de bandera blava, per la qualitat de les seves aigües, de la seva extensa i variada gastronomia, del patrimoni cultural i monumental.

Susana Alonso

Moon Jae-in escolta atentament. Tanta amabilitat l’aclapara; malgrat tot, aguanta el tipus i li encanta aquesta manera de ser tan nostra, aquesta facilitat per al contacte i per a les relacions humanes dels ciutadans mediterranis, tan allunyada de la seva Corea de Sud, però tan propera alhora. No obstant això, gira la seva mirada cap a aquells dos immadurs que segueixen jugant a fet i amagar.

Finalment, els ignora. És el mes intel·ligent que podia fer.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides