«Defenso que els éssers humans no traeixin la seva naturalesa»

Entreivsta a Víctor Gómez Pin

Víctor Gómez Pin | Foto: Àngel Guerrero

Professor de filosofia. Va estudiar a la Sorbona. Va treballar a Dijon i va contribuir a la creació d’una facultat experimental de Lletres, Filosofia i Pedagogia a la Universitat del País Basc, on va dirigir el Departament de Filosofia. Les seves últimes publicacions són Tras la física. Arranque jónico y renacer cuántico de la filosofía (Abada Editores) i El honor de los filósofos (Editorial Acantilado).

Hi ha intel·ligència natural versus artificial?

Doncs sí. En cas contrari no estaríem parlant. Hi ha intel·ligència lingüística, òbviament. Si estem mantenint una conversa, que se suposa que té sentit, per tant se suposa que tu ets un ésser de llenguatge i jo també. Hi ha molts tipus d’intel·ligència. Els animals tenen intel·ligència, però no lingüística. Entre altres coses, per tenir intel·ligència cal disposar de facultats perceptives. Acabo de llegir al diari que una rata ha estat condecorada per la seva habilitat a detectar mines. En aquest sentit, nosaltres tenim una intel·ligència molt més deficient. Però la intel·ligència no s’esgota en la percepció. Per tenir modalitats d’intel·ligència que es donen entre els éssers vius (hi ha qui sosté que les arrels dels arbres actuen de manera similar a les neurones), cal disposar de trets fisiològics, i un sistema neuronal, que es tradueix en coses tan ajustades com la capacitat de previsió. Entre totes elles, n’hi ha una de molt rara, que és la intel·ligència lingüística, pròpia de les persones. Això no vol dir que els animals no es comuniquin millor que tu i jo. Disposen de codis de senyals admirables perquè, en general, no tenen contradiccions, no són equívocs. Nosaltres també disposem de codis que són bons per a la vida. Per exemple, el Codi de la Circulació, que no permet equivocitat. El llenguatge, però, ho és, fent les coses potser més difícils. Però, en cas contrari, s’hauria perdut per exemple tota la història de la poesia.

Ens determina el llenguatge, o es pot interpretar com a simple eina de comunicació, sense gran influència en les coses?

Agustín García Calvo, que pel seu tarannà, diríem anarquitzant, no hauria de tenir una gran estima a Stalin, el tenia en molta consideració per un text en el qual mantenia que el llenguatge no és una superestructura. No és una qüestió que puguem tractar com una cosa superficial. El llenguatge està en la infraestructura de l’ésser humà. Per Chomsky el llenguatge és precisament la naturalesa humana. El gos i aquesta rata tan famosa de les mines tenen la seva naturalesa, i nosaltres tenim la nostra. I jo sóc molt partidari de defensar la nostra naturalesa. Per tant, en defenso la dignitat, la legitimitat i la veracitat. Defenso que els éssers humans no traeixin la seva naturalesa. És a dir, no corrompin el llenguatge.

Quin lloc ocupa la materialitat, el cos, en aquesta naturalesa?

Tinc un amic que va sofrir un Alzheimer tan brutal que la seva ment havia deixat d’existir. Era terrible. Perquè pràcticament s’havia convertit, d’alguna manera, en un animal. Sóc, naturalment, darwinista, materialista…, encara que soni a políticament correcte, i jo no ho sóc. Es coneixen, més o menys, les condicions genètiques de la possibilitat del llenguatge, però… En la història del món apareix la vida, i dins d’ella codis de senyals molt complexos (la mateixa vida és informació, codi de senyals) i un de molt estrany (els capellans diuen que el Verb es va fer carn, i quin embolic!), perquè, quan sorgeix el llenguatge, apareix per primera vegada un codi de senyals que no es limita a posar-se al servei de la vida, sinó que té els seus propis interessos. L’ésser humà, per ser lingüístic, és l’únic essencialment tràgic. Implica tenir consciència de la inevitable finitud. Tot ésser lingüístic, si no ho sap perquè s’hi nega, almenys en el somni es confronta amb la veritat. I el somni és una cosa purament lingüística.

El llenguatge canvia, es modifica, evoluciona… o, per contra, roman, diguem-ne, fix, inalterable?

Hi ha una història evolutiva, òbviament. Dins del llenguatge, hi ha coses que evolucionen, com la ciència, que té uns objectius. Però el llenguatge mateix no evoluciona. D’Homer a Lorca no hi ha una evolució. De la física dels grecs a la física newtoniana, i d’aquesta a la teoria de la relativitat, i a la mecànica quàntica, hi ha una evolució. D’Homer a Lorca no hi ha cap mena de progrés.

De la intel·ligència natural a l’artificial, tan à la mode

La intel·ligència artificial és un palabro i, en principi, una tècnica admirable. Tinc amics, com Rodríguez Bustinza, que treballen en aquest camp, que sorgeix durant la II Guerra Mundial amb finalitats militars, com tantes coses. Hi ha una forma modesta i indiscutible de concebre-la, que és la creació de sistemes que ajuden l’ésser completament intel·ligent, l’ésser humà, en moltíssimes tasques, que serien molt difícils sense aquests instruments. Una cosa de moltíssima utilitat en àmbits com la medicina. El que passa és que hi ha concepcions d’ella projectives. Que no estan sustentades en el que la intel·ligència artificial ha aconseguit fins ara, sinó en projectes que cal verificar. A vegades, per donar suport a posicions ideològiques, que tenen molt poc a veure amb la ciència. Imagina’t que, per les circumstàncies que sigui, tens unes tesis ideològiques (el cúmul de mentides que el subjecte es construeix per suportar la seva pròpia misèria), et construeixes coses perquè, en el fons, el que t’agradaria seria fondre’t amb una altra realitat, acostar-te a una transició cap a un ens que serà com nosaltres, però que estarà menys sotmès a la corrupció. Per exemple, un ésser artificial més intel·ligent que nosaltres. A mi m’agrada, de vegades, conèixer les coses. No confondre un got amb una copa, o un nombre parell amb un d’imparell. I faig un judici cognoscitiu. No hi ha dubte que això ho farà una intel·ligència artificial, sense cap problema.

I els efectes no tan desitjats de la intel·ligència artificial per on poden anar?

El que s’aprofita del feble (gairebé tot el sistema social actual) és un porc, un canalla. Aquest és un judici no cognoscitiu. Si dic que això és un got i tu una ampolla, apel·lem al judici d’un tercer i ho aclarim. L’objecte ens posa d’acord. No obstant, afirmar que el que rampinya el feble és un porc no té tanta fonamentació en l’objecte. Tampoc el judici estètic se sustenta en l’objectivitat. Som intel·ligents perquè som capaços de fer judicis cognoscitius, estètics i ètics. Rellegint a La Celestina vaig concloure que cal suportar que el món és com el descriu, l’encobreix i el preveu. I cal sorprendre’s que s’hagi pogut escriure La Celestina. Aquesta és la nostra intel·ligència: la que fa admirables judicis cognoscitius, ètics i estètics.

Serà possible fer el mateix amb la intel· ligència artificial?

De moment, no. Si agafes un llibre d’intel·ligència artificial, el que hi ha són algoritmes. I això no és tan estrany. Ja els pitagòrics reduïen a matemàtiques fins i tot els sentiments. El meu amic físic Javier Tejada fa servir una metàfora molt utilitzada, però que ara resulta pertinent. En la història del món, explicada en una pel·lícula que durés tres hores, l’aparició de l’ésser humà seria l’última dècima de segon. L’espectador sortiria del cinema sense haver vist l’ésser humà. No obstant, en aquesta fracció de temps, s’ha construït tota la història de tot l’anterior. Aquí hi ha un cercle viciós. El llenguatge dona compte de moltes coses. La ciència és un llenguatge. La teoria de la relativitat se li ha acudit a un ésser lingüístic. Ara, hi ha ciència de l’ésser humà? Com a animal, sí, però ciència de la teva naturalesa lingüística, no. Això seria com si el llenguatge fes ciència de si mateix. És com si la matriu, la causa de la ciència, es prengués a si mateixa com a objecte. Hi ha llenguatge, i dins d’ell hi ha la ciència.

A hores d’ara, en quins paratges es poden trobar conseqüències, més o menys tangibles, de la intel·ligència artificial?

En aquests moments hi ha moltíssims projectes d’intel·ligència artificial. I més enllà dels seus aspectes tècnics, tenen inevitablement com a destí la filosofia. Està de molta actualitat el debat sobre, per exemple, la derivada ètica de la intel·ligència artificial, en la qual treballa Rafael Yuste. Es reclama ja una deontologia per als que treballen en intel·ligència artificial, inclosos els futurs robots. Per exemple, que no puguin usar les seves facultats contra el seu creador. Si apostes que hi pugui haver un ésser artificial que arribarà a tenir totes les característiques de l’ésser humà, has de dir que, a més, tindrà totes les característiques que han fet que la història de l’ésser humà, tot i ser una història de la devastació, hagi fet possible des d’Homer a la teoria de la relativitat, passant per Mozart.

(Visited 581 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari